DE TOT UN POC D´EN ESTEVE GALLARDO

FAR DE CAVALLERIA

2012-02-18T19:07:00.001+01:00

Sa Nitja

2012-02-18T18:32:00.003+01:00

TALATI DE DALT

2012-02-12T09:40:00.003+01:00

Ubicat a 4 quilòmetres de la ciutat de Maó, Talatí de Dalt és un dels poblats més importants de la prehistòria menorquina. El poblat talaiòtic conserva alguns monuments espectaculars entre els que destaquen dues coves naturals possiblement utilitzades per enterrar els morts en època anterior a la cultura talaiòtica, el talaiot central en el punt més elevat del poblat complint la funció de vigilància i control del territori i el santuari amb una singular taula possiblement construït entorn al segle V aC Talatí de Dalt també conserva dos talaiots més situats al perímetre de l'antic poblat, diverses cases talaiòtiques i una part del mur que envoltava el recinte.

Segons sembla, una comunitat de pastors i agricultors s'establí a Talatí de Dalt a la segona meitat del tercer mil · lenni aC, però el poblat es va constituir des de finals del segon mil · lenni aC fins a l'any 123 aC, moment de conquesta romana de Menorca. A partir d'aquí, el poblat va entrar en decadència, encara que va continuar habitat fins a l'expulsió dels musulmans al segle XIII. El moment de màxima activitat del poblat es situa entre els segles IV i II aC, època en la qual els comerciants púnics d'Eivissa distribuïren tota mena de productes entre les comunitats talaiòtiques de l'arxipèlag balear.

Des de l'any 1997 es realitzen en Talatí de Dalt excavacions arqueològiques, primer a càrrec dels Amics del Museu de Menorca i actualment a càrrec de Arqueomenorca, empresa que gestiona aquest jaciment a través d'un conveni amb el propietari de les terres on s'ubica. Aquesta empresa menorquina també gestiona el poblat emmurallat de Son Catlar, al terme de Ciutadella.

FAVARITX TEMPORAL

2012-02-05T12:05:00.000+01:00

DESDE LAS PENYES DE EGIPTE

2012-01-08T01:32:00.001+01:00

Esta área protegida se sitúa entre los municipios de Alaior y Mahón. El paisaje que presenta el lugar, de gran belleza, es de un relieve compuesto por pequeñas elevaciones.

Entre la vegetación lo más destacable es la existencia de un pinar de pino carrasco.

La fauna está representada, al igual que en muchos otros lugares de la isla, por el grupo de las aves, especialmente por las aves rapaces, encontrando, águilas, cernícalos, o, alimoches, entre otras.

Este lugar, además de belleza paisajística, tienen interés cultural, y religioso, que se debe a la existencia en él de la ermita de Sant Llorenç.

BASSA DEL CLOT DES GUIX

2012-01-07T19:46:00.003+01:00

Menorca, isla de pequeñas dimensiones, se caracteriza, desde la vertiente ambiental, por presentar una gran biodiversidad. En tan sólo 702 km2 encontramos representados casi todos los hábitats propios del Mediterráneo. De entre ellos, destacan los estanques temporales; ecosistemas de extensión reducida y de poca profundidad, que se llenan por el efecto de las lluvias. Tienen la particularidad de ser escasos, frágiles y exclusivos, de aquí que la Directiva Hábitats los hace merecedores de ser considerados hábitats de interés prioritario para su conservación.

El objectivo del proyecto LIFE Natura ''Conservación y gestión de estanques temporales en Menorca'', que tiene por acrónimo LIFE BASSES, es la conservación a largo plazo de los hábitats prioritarios estanques temporales mediterráneos presentes en la isla de Menorca.

Son diversas las amenazas que pueden afectar la conservación de los estanques temporales (en el apartado ''Restauración y conservación'' las encontraréis detalladas). Con el proyecto LIFE BASSES se han realizado actuaciones para controlar y erradicar estas amenazas, así como estudiar y crear las herramientas de gestión adecuadas para la conservación de los estanques presentes en Menorca. Por este motivo, se trabaja en coordinación con los propietarios y agricultores de terrenos con estanques temporales. El objetivo final: garantizar unas condiciones favorables para su buen estado de conservación. El logro de este objetivo general se ha enfocado mediante la puesta en práctica los siguientes grupos de acciones:

- Definir un modelo integral de gestión para esta tipología de hábitats: los planes de gestión.

- Llevar a cabo un estudio a fondo sobre la dinámica y la evolución de estos hábitats para mejorar su conocimiento.

- Restaurar y recuperar los estanques temporales degradados o desaparecidos.

- Informar y sensibilizar a la población de la importancia de conservar estos hábitats prioritarios.

SIMPLEMENT BON NADAL

2011-12-24T09:33:00.008+01:00

El mundo sería más feliz

todos fueramos amigos.

Jugar todos juntos,

cantar todos juntos,

sería divertido.

El mundo sería mucho mejor

si no tuvieramos miedo

si sin tener que pedir perdón

pudieramos ser como somos.

El mundo sería más humano

si todos fuesemos hermanos

si nos cojieramos de las manos

como nunca lo hemos hecho antes.

En otro mundo

es el mundo que queremos

en otro mundo.

------------------

El món seria més feliç

si tots fòssim amics.

Jugar tots junts, cantar tots junts,

seria divertit.

El món seria molt mitllor

si no tinguèssim por

si sense demanar perdó

poguèssim ser com som.

El món seria més humà

si tots fòssim germans

si ens agafèssim de les mans

com mai ho hem fet abans.

En un altre món

és el món que volem

en un altre món.

Rosmarinus officinalis "Romaní"

2011-12-21T21:18:00.003+01:00

El romaní o romer (Rosmarinus officinalis) és una planta de la família Lamiaceae o lamiàcies. El romaní és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. En català, el romaní o romer també es coneix amb el nom de beneit. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobre tot quan es matxuquen les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània.

Etimologia

"Rosmarinus" es creu que va ser format del llatí per "ros" que significa "rosada" i per "marinus", "marí", ja que el romer és una planta mediterrània. Però actualment, es decanten per una altra interpretació, segons la que "ros" vindria de la veu grega "rhops" que vol dir "matissar" i "marinus" derivaria de "myrinos" que significa "aròmatic".

"Officinalis" prové del llatí "officina" que es refereix al lloc on treballen els operaris, taller o oficina. Aquest nom, que també el porten moltes altres plantes medicinals es a causa de l'ús habitual que se'n feia i actualment se'n fa a les oficines de farmàcia.

Distribució geogràfica i hàbitat

La seva distribució geogràfica genèrica és abundant, la trobem a tot el sud d'Europa, a l'oest d'Àsia i al nord d'Àfrica.

Pel que fa a la Península Ibèrica està distribuïda de forma general i només escasseja en alguns punts del nord i nord-oest, des de Galícia fins al País Basc. Als Països Catalans té una distribució general i molt comú al Principat, però rara vers els Pirineus.

El romaní creix en tota roca, encara que prefereix el caducifoli. En trobem des del nivell del mar fins als 3500 metres d'altitud, molt comú en ambients d'ametllers. Com que és una espècie termòfila, no resisteix gaire bé les gelades. És fàcil de localitzar a les muntanyes tant humides com seques.

[modifica]Descripció botànica

És un arbust perenne i octubre aromàtic d'un metre d'alçada normalment, encara que pot arribar als 2 metres. L' arrel és axonomorfa amb tiges molt ramificades en forma de ramificació simpòdica i llenyoses. Les fulles són lanceolades, tenen un color verd brillant a l'anvers i blanc tormentós al revers, en aquestes la divisió del marge és simple i la superfície revoluta. Petites ,com a molt de 3'5 cm de longitud, amb l'àpex acuminat i la base atenuada, se situen damunt la tija de forma oposada. Les inflorescències són petites agrupacions de poques flors (3-15 flors) agrupades en petits conjunts racemosos curts situats en posició terminal. Les flors del romer són hermafrodites i pentàmeres, es troben en posició pedícelada i una simetria zigomorfa, apareixen des de finals de primavera fins principis d'estiu, encara que pot estar florida tot l'any. El calze és bilabiat (amb dos llavis) i acampanat de color verd, i alguns cops, té un to vermellós. La corol·la és bilabiada d'una sola peça, fa entre 10 i 12 mm i té un color blau pàl·lid, rarament blau intens i en poques ocasions blanc. L'androceu està constituït per dos estams encorbats exserts. El gineceu és súper amb un estil terminal. El romaní té fruits petits, secs i tetraquenis que apareixen en el fons del calze; cada una de les quatre parts en què està dividit el fruit té una llavor.

Fulles

Aquest no és l'únic romer silvestre de la península. Hi ha altres més escassos, localitzats en alguns punts principalment a la zona pròxima a la costa de les províncies d'Almeria y Granada com el Rosmarinus eriocalyx Jord. & Fourr que té unes fulles més curtes, de 5 a 15 mm, amb les flors de color violeta. A Almeria existeix el R. officinalis L. var larandulaceus, Nöe, amb les fulles de marge dentat.

A Menorca existeixen les següents variants: romaní mascle (Ciutadella) i romaní foraster (plantat en jardineria a tot Menorca). A més a més hi ha una varietat endèmica que creix torta i més planera, força rara a l'illa, el Rosmarinus officinalis var. palaui. A aquesta varietat se la denomina amb els noms vernaculars de "romaní femella" o "flor revenial".

Gastronomia

Guisat de conill amb una branqueta de romaní

El romaní o romer planta s'utilitza tot sovint a la cuina tradicional mediterrània, condimentant una gran varietat d'aliments. La seva fragància, però, és forta i intensa. Cal, doncs, dosificar bé la quantitat i emprar-lo amb moderació, evitant així que el seu sabor sigui dominant en el plat en qüestió.

Les fulles del romaní, tant fresques com seques, són emprades com a espècia per aromatitzar carns i aus. És especialment apreciat com a condiment de la carn de be, car li dóna un gust especial.

També serveix per condimentar sopes, preparacions a base de verdures i salses per acompanyar la pasta.

Una branqueta de romer fresc aromatitza olis i vinagres, donant un toc diferent i agradable que combina bé amb alguns plats i amanides. També hi han cremes amb aroma de romer que serveixen com a acompanyants dels plats principals o postres.

A causa dels seus efectes antioxidants, el romer és utilitzat en la indústria dels embotits.

El nèctar de les seves flors és excel·lent, el període de florida és molt llarg i atreu molt les abelles. Al Baix Maestrat i Montsià és molt apreciada la mel de romer. Té fama de ser la de millor qualitat i és un dels tipus que pot arribar a ser considerada, si la proporció del seu pol·len és suficient, mel monofloral..

la planta de romer té grans quantitats de ferro, calci i vitamina B6. El Consell d'Europa[2] la ha catalogat com recurs natural d'alimentació i la FDA la ha incorporat en qualitat de suplement dietari.

Farmacologia

Part utilitzada (droga)

S'utilitzen les fulles fresques o seques recollides durant o després de la floració del romaní, també s'aprofiten les flors per les seves virtuts farmacològiques.

Composició química

Olis essencials (1-2'5%): acetat de bornil (1-5%), alfa-pinè (12-25%), alfa-terpineol(12-24%), borneol (1-6%),càmfora (10-25%), camfè (5-10%), eucaliptol (20-50%). També limonè, beta-cariofilè i mircè.

Diterpens (més del 4'6%): carnosol, epirosmanol, isorosmasnol, rosmaridifenol, rosmariquinona.

Àcids triterpènics (2-4%): àcid oleanòlic, ursòlic i els seus 3-acetil-èsters.

Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic (2-3%): cafeic, clorogènic, neoclorogènic, rosmarínic.

Flavonoides: derivats del luteol i del epigenol com: cirsimarina, diosmina, hesperidina, homoplantiginina, fegopolina, nepetina, nepitrina.

Alcohols triterpènics: alfa i beta-aminirina, betulòsid.

Elements minerals.

[modifica]Propietats farmacològiques

La gran majoria estan relacionades amb l'activitat de l'oli essencial. S'ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant (sobretot gràcies al carnosol).

Antigament també es tractaven amb romer alguns trastorns nerviosos; els metges àrabs, a l'antiguitat, empraven el romer per a tornar la parla després d'un desmai.

L'administració per via oral, també presenta una activitat diürètica.

L'aplicació tòpica dels extractes alcohòlics fets amb fulles de romer, inhibeixen la iniciació i progrés del tumor epidèrmic (amb un 40-60% d'eficàcia).

Aquest oli essencial ha demostrat in vitro activitat espasmolítica i anticonvulsionant.

Té també un efecte similar al dels antiinflamatoris i millora l'activitat circulatòria, sobretot a les extremitats inferiors, essent un bon cicatritzant.

També ha estat demostrat el seu ús en el tractament de l'alopècia.

El fum del romaní serveix com a tractament per l'asma.

El romer es troba incorporat a les farmàcies d'Alemanya, Anglaterra, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Espanya, França, Mèxic, Països Catalans, Portugal, República Txeca i Suïssa, entre d'altres.

Efectes adversos i tòxics

Si no es menja una quantitat exagerada de la substància, no té cap efecte tòxic conegut.

[modifica]Interaccions medicamentoses i contraindicacions

Hauran d'abstenir-se de la ingesta de romer les dones embarassades, ja que s'ha observat que és un agent abortiu i encara que no s'ha pogut demostrar, es recomana que pels seus efectes estrogènics i al ser un aliment amb factors medicinals, que se n'eviti de menjar durant el període d'embaràs i lactància.

Els pacients epilèptics i diabètics tampoc n'haurien de menjar.

[modifica]Usos medicinals

La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat l'ús de la planta en els següents casos:

Dispèpsies.

Anorèxia.

Artritis.

Artràlgies

Els preparats medicinal són variats, tant en funcions com en les seves formes. Alguns exemples són:

DRYNK (flascó per 120 g.) : Protector capil·lar.

LUBROL ( flascó-goter per 120 g.) : Digestiu, colerètic, espasmolític.

SEQUALS “G” (flascó per 130 i 155 ml): Shampoo antiseborreic.

TISANA Nº1 (paquet per 100 g.): digestiu hepàtic.

La ingesta de romaní es pot fer per diferents mètodes:

Droga triturada per a infusions.

Droga en pols

Extractes secs

Altres preparacions de galènica per aplicacions internes i externes

Aquesta planta s'ha utilitzat tradicionalment en la medicina popular com a remei, entre d'altres, per al tractament de les cefalees i del vertigen; per disminuir les molèsties musculars i el mal d'esquena, així com la circulació deficient i per les lesions cutànies. També com a estimulant dels cabells i per l'eliminació de la caspa.

Igualment s'empra per millorar la respiració durant els constipats, la grip o la sinusitis, i per “despertar” la ment.

Història

Xiqueta amb decoracions de romer al Almabtrieb a Vorarlberg.

Originari de la conca del Mediterrani, aquest arbust és una de les espècies aromàtiques que té més historia, a causa de les seves propietats medicinals, gastronòmiques, i aromatitzants formant part de la vida dels pobles mediterranis.

A l'antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per embalsamar els cossos dels morts. Tradicionalment també se li han atribuït propietats afrodisíaques.

Va ser introduït cap al Nord d'Europa a través dels Alps pels primers monjos cristians, sent molt popular als jardins monàstics de tot el continent

L'oli essencial va ser obtingut per destil·lació el primer cop al 1330 gràcies a les investigacions anteriors de Ramon Llull.

Amb fulles de romaní mossegades i mesclades amb sal li varen curar els cabrers a don Quixot la ferida que li havia fet a l'orella el biscaí, a la primera part de la novel·la de Cervantes.

La nissaga Romaní, família fabricant de paper, procedent de terres gironines que s'establí a Capellades en la dècada de 1620, en el segle XVIII va afegir a la seva producció una filigrana amb el dibuix de la planta de romaní.[3]

Als Alps es celebra anualment el Almabtrieb, vella celebració ramadera en la que es commemora el pas del ramat als pasturatges de muntanya.

A Gran Bretanya, els 11 de novembre es fan corones amb romer per condecorar als ex-combatents de les dos guerres mundials.

Altres usos

A causa de la seva característica fragància, és utilitzat en perfumeria. L'"aigua d'Hongria"[4] té com a principal component el romer. El romer també serveix per aromatitzar l'aigua del bany.

La seva fusta serveix com a combustible i també per a fer peces de llaüts i altres instruments musicals.

El romer sempre ha estat una planta molt utilitzada i per això trobem gran nombre de referències sobre la planta en molts d'escrits. Linné va dir: ”creix a Espanya tan abundant, que els navegants, abans d'albirar terra, reben la seva olor”.

Segons Pius Font i Quer: “...es té per estimulant, antiespasmòdic i lleugerament diürètic; actua també com colagog, això és, sobre la secreció biliar. Els herbolaris valencians el recomanen per rebaixar la sang. A l'exterior s'utilitza per lluitar contra els dolors articulars així com per tonificar el cos cansat per treballs violents o per haver caminat massa.”[5]

Tradicionalment s'acostumava a repartir pels calaixos i armaris per evitar els àcars i també es col·locava a les habitacions dels malalts com a desinfectant.

Paisatgisme

Ús com a planta ornamental. Romaní a un jardí de Las Vegas, Nevada.

Actualment el romaní és una planta d'interès paisatgístic que es fa servir com a planta ornamental als jardins de les urbanitzacions i jardins. És una planta ideal quan hom vol un efecte de "flora local" del Mediterrani i hom vol estalviar aigua, car és una planta elegant, agraïda i molt resistent que requereix poca cura.

Les mates de romaní queden força bé entre roques, combinades amb altres plantes del Mediterrani i al peu dels murs dels xalets. Als estats del sud-oest dels Estats Units (Arizona, Califòrnia, Nevada) el romaní forma part del paisatgisme conegut com a "desert landscaping".

Llegendes i supersticions

Segons una antiga llegenda la Mare de Déu, a la seva fugida d'Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d'un senzill arbust verd. Llavors, l'arbust va florir donant petites flors blaves.

També hom diu que el romer creixerà durant trenta-tres anys, fins arribar a l'edat que Crist va ser sacrificat, i llavors morirà. Aquestes llegendes, li han aportat un aire místic i noble a la planta.

Ha estat una planta associada sempre a cerimònies, ja sigui en casaments o funerals. Com a símbol d'amor etern, els nuvis el solen portar a la solapa i les núvies a la corona nupcial.

Nom comú català : Romaní. Romer.

Nom comú castellà : Romero.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Nanofaneròfit.

Hàbitat : Abundant des de vora la mar fins a les muntanyes. Llocs calcàris

Usos i propietats : Afrodisíaca. Aromàtica. Comestible o usos alimentaris. Medicinal. Perfumeria. Usos simbòlics.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : El romaní és una de les plantes mediterrànies més conegudes per la tradició dels seus usos culinaris i medicinals. Les fulles són lineals, dures i amb l'anvers blanquinós perquè està cobert per pilositat. Les flors blaves amb dos llavis ben marcats són molt característiques. Pot florir tot l'any, però a la natura sol tenir una floració de tardor i una altre al principi de la primavera. Basta ensumar-la per reconèixer-la, les fulles tenen una semblança a Cistus clusii, però ni la flor, ni el color de les fulles, ni sobretot els seus olors tenen res a veure.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

A MI MANERA

2011-12-17T21:24:00.003+01:00

Al final ja s'acosta

el esperaré serenament

ja veus que jo he estat així

t'ho diré sincerament

vaig viure la immensitat

sense conèixer mai fronteres

joguines sense descansar i

a la meva manera.

Mai vaig viure un amor

que per a mi fora, fora important

vaig prendre només la flor

i el millor de cada instant

vaig viatjar i gaudir

no sé si més, que un altre qualsevol

si bé tot això va ser

a la meva manera.

Potser vaig plorar, potser riure

potser vaig guanyar o potser vaig perdre

ara sé que vaig ser feliç

que si vaig plorar també vaig estimar

puc seguir fins al final

a la meva manera.

Potser també dubti

quan jo més em divertia

potser jo menyspreï

allò que jo no comprenia

avui es que signi vaig ser

i que afronti ser com era

i així aconsegueixi viure a la meva manera.

Perquè sabràs que un home per fi

coneixeràs per la seva viure

no hi ha perquè parlar, no cal dir

ni recordar, ni de fingir

puc seguir fins al final

a la meva manera.

L'AMOR I EL CAPRITX

2011-12-15T18:50:00.002+01:00

L'amor és pacient i dóna temps a la relació perquè creixi.

El capritx és impacient, imprudent, impulsiu i irraonable.

L'amor es controla a si mateix i desitja el millor per l'altre.

El caprici és obstinat i exigeix que es facin les coses a la seva manera.

L'amor es centra en la persona i en el seu caràcter i no només en els seus trets exteriors.

El capritx es basa sobre expectatives i condicions idealistes, no reals i egoistes.

L'amor no pot separar-se d'Aquell que és amor. Per això va juntament amb la fe, a la qual dóna significat, i aquesta posa propòsit en l'amor.

El capritx s'enreda amb les sensacions del moment i amb freqüència allunya Déu.

L'amor s'edifica en l'acceptació de si mateix i suposa el millor en l'altre mitjançant una confiança implícita.

El capritx amb freqüència aquesta insegur de si mateix, el que li posa gelós i fa possessiu de l'altre. Això es manifesta en baralles constants.

L'amor es construeix sobre l'amistat. Si es trenca la relació, cada un queda millor per haver-se conegut.

El capritx té una base insegura, i deixa cicatrius i records dolorosos.

L'amor és veraç i es caracteritza per una comunicació sincera i honrada.

El capritx és fals, perquè tem compartir el seu veritable jo i ser rebutjat.

L'amor és fidel als valors personals, encara que arrisqui la terminacion de la relació.

El capritx pot cometre accions objectables per por a perdre l'altre.

L'amor suporta els alts i baixos de la vida, perquè sap que els sentiments i les circumstàncies no alteren el compromís d'estimar.

EL capritx crea nerviosisme en l'amistat.

L'amor millora la qualitat d'una persona.

El capritx i els seus traumes consumeixen l'energia, el que fa patir els estudis, el treball i l'amistat. Pateix la qualitat de la persona.

L'amor millora la confiança en si mateix.

El capritx tendeix a engendrar dependència i sentiments inadequats sobre si mateix.

L'amor creix amb el temps i perdura malgrat la separació.

El capritx s'afebleix amb el temps i la separació.

Lamium purpureum "Ortiga morta o Porpra"

2011-12-10T16:47:00.004+01:00

El va llepar porpra o ortiga vermella (Lamium purpureum) és una planta cosmopolita de la família de les labiades.

Planta anual. Sobre la seva tija quadrangular gairebé nu des de la base s'amunteguen en ordenada piràmide terminal les fulles i les flors; aquelles ovals, cordades, breument peciolades i crenuladas a la vora; aquestes en verticils gairebé amagats, amb calze acampanat i corol · la de poc més d'un centímetre mostrant clarament els seus dos llavis. l'inferior bífid.

Nom comú castellà : Ortiga muerta.

Distribució per províncies : Barcelona. Castelló. Girona. Lleida. Tarragona. València.

Distribució general (Fitogeografia) :Eurosiberiana

Època de floració : Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre.

Formes vitals : Teròfit.

Hàbitat : Herbassars nitròfils una mica humits.

Característiques : Herba anual, erecta i feblement pubescent. Fulls d’uns 2-3 cm, amb limbe ovat, poc més llarg que ample i marge regularment crenat-lobulat. La inflorescència és en 2-3 verticil•lastres amb bràctees peciolades i lliures entre si, les quals presenten normalment tons una mica púrpures. Les flors són de color púrpura i presenten el tub de la corol•la erecte i amb un anell basal de pèls a l’interior.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Alleujament íntim

2011-12-09T22:49:00.004+01:00

Us deixo aquí una d'aquesta meravellosa i delicada flor perquè d'alguna manera esmorteeixin la ràbia que em aquesta situació en què ens trobem, crec que estem vivint el adeu a la classe mitjana, encara que es vesteixi de crisi mundial.

la flor representa la bellesa de la família, de les persones, dels amics, del delicatsque són les relacions humanes i del fàcil que és destruir tant en tan poc temps, veiem i veurem encara que no ho sembli una mena de postguerra, economies familiars destruïdes, el petit comerç a punt de desaparèixer, etc ..... en fi, campi qui pugui, perquè va per llarg.

Verbena Officinalis "Herba Barbera"

2011-12-08T21:07:00.002+01:00

La berbena (Verbena officinalis) és una planta herbàcia perenne i vivaç de la família de les verbenàcies; prima, més o menys ramificada, que pot arribar al metre d'alçada. Té les tiges quadrangulars i les flors són petites i de color rosaci o lilaci, dipositades en espigues terminals. Les fulles són alternes i de contorn irregular (dentades). El seu fruit és una càpsula comprimida lateralment i rugosa que conté quatre llavors. La seva floració es produeix entre el mesos de juny i octubre.

Nomenclatura

Nom científic complet: Verbena officinalis L.

Família: Verbenaceae

Noms populars (català): Berbena, Herba berbera, Herba santa, Berbera, Barbera.

Etimologia: prové del llatí verb¯enam ‘verbena' planta de usos màgics i medicinals. Officinalis, també prové del llatí i és un qualificatiu que significa "de la farmàcia o botica", "de ús medicinal".

Ecologia

Distribució mundial: per quasi tota Europa (excepte Islàndia), Àsia i Àfrica septentrional. Molt comú a Espanya. Introduïda a Noruega, Suècia i Finlàndia.

Distribució al principat: estatge montà i contrades mediterrànies. Distribució pluriregional: Alacant, Barcelona, Lleida, Tarragona, València, Illes Balears, Girona i la província de Castelló.

Hàbitat: espècie comú en el la vorera dels camins, dics, terrenys erms, llocs humits, cunetes, llocs sorrencs, camps abandonats i regió litoral.

Descripció

Com que és una planta perenne, per la seva forma vital de Raunkjaer és un camèfit. Pot arribar a fer de 30 a 100 cm.

Òrgans vegetatius: tija subtil, recte, quadrangular, ramificada a la part alta, aspre a les arestes i sense pèl a la resta. Les fulles són aspres i es presenten oposades, les inferiors són oblongues peciolades, mentre que les superiors són més petites, estretes i una mica festonejades.

Òrgans reproductors:presenta una inflorescència espiciforme, en forma d'espiga. El periant té els sèpals units formant un calze amb cinc dents o lòbuls. Algunes vegades és irregular. Té una corol·la simpétala amb cinc lòbuls imbricats, sovint amb un tub prim i un limb eixamplat, menys sovint campanulat o bilabiat. El periant és de color malva-blauenc.L'androceu té els estams rarament isòmers amb els lòbuls de la corol·la, més sovint quatre i una mica didínams, algun cop dos, a vegades tots o alguns dels que falten estaminodials; filaments inserits al tub de la corol·la i alternats amb els lòbuls de la mateixa. Disc nectarífer al voltant del ovari poc desenvolupat o algunes vagades absent, tub de la corol·la nectarífer per dins en Avicenia. El gineceu normalment és de dos carpels units, inicialment amb l'ovari bilocular però de sobte es divideix en quatre càmeres uniloculades per intrusió de particions del nervi medi carpel·lar. El fruit és drupaci, té de dos a quatre pirenis, molt sovint separant-se en quatre núcules monosaminades, a vegades la càpsula té de dos a quatre valvades.

Farmacologia

Part utilitzada:s'utilitza la planta sencera dessecada, sobretot la flor i en menor importància l'arrel. El principi actiu de la berbena és un heteròsid anomenat berbenalòsid que té caràcter estimulant del sistema nerviós parasimpàtic i per hidròlisis produeix berbenalol, berbenalina, berbenanina i hastasòdid.

Composició química:la Berbena està composta per mucílags, glucòsids, olis essencials (llimonè, citrals, terpens, alcohols terpènics i geramiol), saponina, àcid silícic, àcid cafèic, tanins i principis amargs. També té derivats del fenilpropà com el berbascòsid, eucovòdis i martinòsids.

Usos medicinals:

*Sedant: estimula el sistema parasimpaticomimètic degut a l'heteròsid irioide berbenalol reduint la força i freqüència del bateg cardíac i estimulant el peristalisme intestinal. També té un cert efecte com analgèsic local. Per la seva activitat sedant s'utilitza per combatre l'insomni provocat per estats de nerviosisme que no permeten conciliar la son. Acaba amb les migranyes per la seva activitat antineuràlgica i sedant.

Astringent: els tanins frenen les diarrees i són hemostàtics locals afavorint la coagulació de les ferides.

Antiinflamatoria: els mucílags disminueixen les inflamacions a més d'unir una capacitat demulcent que relaxa, suavitza i protegeix la pell i les mucoses.

Antiespasmòdica: el berbenalol és un glucòsid amb efectes parasimpaticomimètics, antitèrmic, uterotònic i vasodilatador renal.

Malalties infeccioses: la berbena s'ha recomanat per la convalescència de malalties agudes.

Ginecologia: les infusions de berbena es recomanen per augmentar el volum de llet. Per evitar menstruacions doloroses i reumatisme.

Sistema digestiu: en grans quantitats, pot provocar el vòmit.

Hipnòtic: la berbena produeix una lleugera depressió del sistema nerviós central.

Antitusiu: els iridoides exerceixen un efecte calmant sobre la mucosa respiratòria inhibint el reflex de la tos.

Digestiu : s'ha comprovat que la berbena augmenta la producció de sucs gàstrics en els animals.

S'ha utilitzat pel tractament del nerviosisme, insomni, ansietat, esgotament físic, esgotament psíquic, tos improductiva, asma, bronquitis, refredat comú, dispèpsies, discinèsia biliar, oligúria, retenció urinària, edema, artritis, artràlgies, gota. També s'ha utilitzat per via tòpica pel tractament de estomatitis, laringitis, dermatitis, prurit, cremades.

Accions farmacològiques / propietats: la berbena té propietats galactogogas que s'han atribuït a la aucubina. S'han utilitzat extractes del fruit de la berbena per tractar las dismenorrea i estimular la lactància. La berbena té propietats parasimpàtiques dèbils, que provoquen una lleugera contracció uterina. S'ha descrit que la berbenalina té activitat estimulant uterina. S'ha descrit activitat simpàtica: la berbenalina a dosis baixes actua com agonista en les terminacions nervioses simpàtiques, mentre que les dosis elevades provoquen l'antagonisme. El berbascòsid actua com antihipertensiu i analgèsic. En ratolins s'ha descrit una dèbil acció laxant dels glusòdis iridoides.

S'ha comprovat que els heteròsids iridoideus (especialment el vebenalol) produeixen un efecte antiinflamatori, analgèsic local i lleugerament parasimpaticomètic, amb una acció sedant, espasmolítica, estimulant del peristaltisme intestinal i la diüresi, reductora de la freqüència i força del bateg cardíac. Degut a la presència de tanins té una certa acció astrigent. Els mucílags li confereixen una activitat demulcent i antiinflamatòria.

Toxicitat:Els extractes de berbena poden presentar una certa acció hipotiroïdal (disminueixen l'activitat de la glàndula tiroide) pel que poden bloquejar l'acció de determinades hormones. Està prohibit el seu ús en dones embarassades perquè el berbenalòsid (heteròsid irioideu que s'hidrolitza en berbenalol) pot causar un efecte uterotònic i dificultar les contraccions característiques del part.

Dosis elevades de berbenalina provoquen la paràlisi del Sistema Nerviós Central, la qual cosa causa l'aparició d'estupor i convulsions.

Observacions

Usos tradicionals:tradicionalment s'utilitzava pel guarniment, a l'antiga Roma trenaven els talls de berbenes fresques per col·locar-les com corones als caps dels missatgers i ambaixadors per donar-los una distinció especial.

Durant l'edat mitjana es va utilitzar en pòcimes i brevatges pels endevins i bruixes que facilitaven a aquells que creien en la seva capacitat afrodisíaca.

Dioscòrides la considerava una herba sagrada, ja que era una de les espècies més emprades en les cerimònies religioses.

Ús en l'alimentació:el Consell d'Europa classifica la berbena com font natural de condiments naturals (categoria N2). Aquesta categoria indica que la berbena pot afegir-se als aliments en petites quantitats.

Cultiu:Floreix entre juny i octubre. Aquesta planta es recol·lecta durant la seva època de floració ja que la part útil és la flor.

Legislació:Categoria legal: GSL

Nom comú català : Barbera. Berbena. Herba barbera. Verbena.

Nom comú castellà : Hierba sagrada. Verbena.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Pluriregional

Època de floració : Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre.

Formes vitals : Hemicriptòfit.

Hàbitat : Camps i vores de camins.

Usos i propietats : Medicinal. Usos simbòlics.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Herba perenne, un poc pubescent, de creixement ascendent. La tija és quadrangular d’entrenusos llargs i nusos amb fulles oposades, les fulles caulinars normalment són dentades. Les espigues són laxes (fins 30 cm) reunides en inflorescències terminals de flors petites i liliàcies.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Medicago Arborea "Alfals arbori o Alfalfa silvestre"

2011-12-08T17:44:00.003+01:00

Medicago arborea és una espècie de fabácea que creix espontàniament en moltes zones de l'Europa meridional, també es conrea per a ús farratger i com a planta ornamental.

Descripció

Planta perenne arbustiva que arriba fins als 2 m d'alçada. Les branques joves estan cobertes d'una pubescència blanquinosa.

Presenta fulles trifoliades amb folíols obovados, allargats, dentats en els seus extrems i de revers cerós.

La corol · la de les flors és de color groc ataronjat i s'agrupen en una inflorescència de raïms densos.

El fruit és un llegum amb forma espiral d'una sola espira que deixa un buit central.

Floreix de març a juny (a finals de tardor en els països més calorosos).

És una planta fixadora de nitrogen en el sòl gràcies a la seva relació simbiòtica amb el bacteri Sinorhizobium meliloti.

Distribució i hàbitat
Es distribueix per l'Europa meridional, és especial la conca mediterrània. Creix espontàniament a les Balears, Portugal i la França meridional. La hi troba en vores de camins o al costat de murs, en sòls pobres i calcaris.
Cultiu

Es propaga per llavor, plantada o esqueix. Es recomana, però, la sembra de planter i al cap d'un any repicar els plançons quan tenen prou força, posant-los en el terreny amb separacions de 1-2 m.

Precisa d'un clima càlid on no existeixi o siguin poc freqüents les gelades. En canvi, és molt resistent a la sequera, gràcies a les seves robustes i profundes arrels pot tolerar prolongats períodes d'altes temperatures sense pluja, encara que això pot implicar una important pèrdua de biomassa foliar. Aquestes característiques climàtiques les presenta el clima mediterrani semiàrid que es caracteritza per precipitacions entre els 200 i 400 mm, forta sequera estival i temperatures càlides que superen els 22 º C a l'estiu.

Necessita un substrat amb un pH alcalí (com el típic dels sòls de Mallorca). Pot créixer en sòls pedregosos i fins i tot rocosos, amb una petita porció de terra.

Interès i aprofitament farratger
Interès farratger:

La seva activitat vegetativa es concentra principalment a finals d'hivern ia la primavera encara que és capaç de mantenir-productiva durant bona part de l'any, exceptuant els períodes més secs estiu.

Formes d'aprofitament

Al segon any del seu establiment en sòl produeix ja farratge i pot començar a collir. L'aprofitament es pot fer podant les tiges joves o directament pel bestiar Ramon com les cabres. La producció farratgera, formada per fulles d'alt contingut proteic i per tiges poc lignificades, resulta una reserva d'aliment hivernal molt apreciada.

Varietats
No hi ha
Altres aprofitaments

A la resta de la Península es troba cultivada com a forma ornamental per les seves vistoses flors grogues. Una altra de les seves utilitats és la de plantar-la en horts i planters com tallavents, però el seu creixement és excessivament lent. Cal tenir present que les tiges encara joves arriben a lignificada amb rapidesa. La fusta és d'una extrema duresa i s'ha emprat, de vegades, en artesania pel seu bonic color fosc i la seva textura atapeïda, que un cop polida dóna una aparença notable brillant.

Distribució per províncies : Illes Balears.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-oriental

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Nanofaneròfit. Semicaducifoli.

Hàbitat : Cultivada com a ornamental i farratgera.

Característiques : Arbust molt ramificat que pot arribar a fer més de dos metres d'alçada, té fulles trifoliades com tots elsMedicago, i les branques joves cobertes per una pilositat blanquinosa. Les flors són de color groc or, i pot estar florit des de la tardor fins la primavera. Viu plantat a moltes possessions perquè antigament s'utilitzava com a farratge; també pot aparèixer subespontani a llocs una mica ruderals. S'assembla molt a Medicago citrina, però aquest té les flors de color llimona i els folíols més grans, a més només es troba a petits illots de Cabrera i Pitiüses.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Umbilicus Rupestris "Barretets o ombligo de Venus"

2011-12-08T08:15:00.006+01:00

El melic de Venus (Umbilicus rupestris) és una espècie de planta fanerògames pertanyent a la família Crassulaceae.

Descripció

Planta suculenta, perenne, amb roseta de fulles arrodonides de llargs pecíols unides a la cara inferior de les fulles. Cabillas robust, erecte, de fins a 50 cm, amb fulles progressivament més petites, arronyonades, i una espiga prima de nombroses flors penjants amarilloverdosas, de vegades rosadoblanquecinas. Flors tubulars de fins a 1 cm, fusionades per sota i amb 5 lòbuls; sèpals ovats aguts. 6 carpelos, de llarg estil. Espècie molt variable. Floreix a la primavera i estiu.

Distribució i hàbitat

Europa mediterrània, Portugal, Irlanda, Gran Bretanya i Bulgària. Sobre roques, murs, riberes i arbres.

Nom comú català : Barralets. Capellets de teulada o de paret. Caquell. Coques. Orella de monjo. Pepellides.

Nom comú castellà : Escudetes. Ombligo de Venus. Oreja de abad. Sombrerillos. Vasillos.

Distribució per províncies : Alacant. Girona. Illes Balears. Tarragona.

Distribució per illes : Cabrera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Abril. Maig. Juny. Juliol.

Formes vitals : Hemicriptòfit.

Hàbitat : Parets, roques i teulades

Usos i propietats : Medicinal.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Planta que viu a les escletxes de les roques i a les parets, es coneix perquè les fulles tenen un contorn arrodonit i el pecíol surt al centre del limbe, al menys a les fulles de la base. Tant les fulles com les tiges són carnoses, com passa a totes les crasulàcies; les fulles de la tija estan dentades. La inflorescència està coberta de flors en quasi tota la seva longitud i les flors estan en posició pèndula. Aquesta disposició de les flors i inflorescència permet diferenciar-la de l'altre espècie de Umbilicus que te les flors en posició horitzontal i cobreix només la part superior de la inflorescència.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Dianthus carthusianorum " Clavell dels cartoixans"

2011-12-06T20:29:00.002+01:00

Nom comú català : Clavell bosquetà. Clavell de gitano. Clavell dels cartoixans.

Nom comú castellà : Clavelina de los cartujos. Clavelinas montesinas. Clavelinas silvestres.

Distribució per províncies : Barcelona. Girona. Lleida.

Distribució general (Fitogeografia) : Eurosiberiana

Època de floració : Juny. Juliol. Agost. Setembre.

Formes vitals : Camèfit.

Hàbitat : Sobretot pastures mesòfiles i meso-xeròfiles, més rarament clarianes de bosc, replans de roca, etc. Preferentment sobre substrat silícic.

Usos i propietats : Medicinal.

Característiques : Planta perenne de tiges de secció quadrangular. Les fulles són oposades i linears, i formen una beina 3 cops més llarga que ampla. Les flors estan disposades en glomèruls densos (de 2-8 flors), amb llargues bráctees lanceolades. Les bractèoles del cal·licle són obovades, abruptament aristades i de marge escariós. Les flors tenen pètals truncats, poc profundament dentats i pilosos a la gorja.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Calendula Arvensis " Llevama o Maravilla "

2011-12-04T19:13:00.003+01:00

Calendula arvensis és una planta pertanyent a la família de les asteràcies anomenada popularment calèndula campestre., Té les mateixes característiques i propietats que la Calendula officinalis diferenciant-se en tenir els capítols florals més petits i menor nombre de lígules.

Distribució geogràfica

Quant a la distribució geogràfica és una planta cosmopolita. A Espanya es troba distribuïda en tot el territori, incloent la Comunitat Valenciana i les Illes Balears.

Quant a la seva distribució, es troba en els continents africà, asiàtic i europeu. A l'Àfrica es troba en la Macaronèsia, que inclou les illes Açores i Madeira de Portugal, les illes Canàries d'Espanya i països del nord de l'Àfrica com Algèria, Egipte, Líbia, Marroc i Tunísia. A Àsia la trobem a la zona occidental (Afganistan, Xipre, Iran, Iraq, Israel, Jordània, Líban i Síria), al Caucas a (Azerbaidjan, Geòrgia i Armènia) ia la zona central (Turkmenistan). Finalment, a Europa està localitzada a Europa central (Alemanya, Hongria i Suïssa), Europa de l'Est (Moldàvia i Ucraïna), el Sud-est d'Europa (Albània, Grècia, Itàlia, Romania i Iugoslàvia) i també al Sud-oest (França, Portugal i Espanya).

Descripció

És una planta anual molt ramosa 5-25 cm, de fulles oblongues. Capítols amb flors ligulades ataronjades o grogues, més llargues que les bràctees involucrals. Capítols de fruit amb filera externa de aquenis incurvats morruts. Espècie variable. Floreix entre abril i octubre. Habita en terrenys cultivats, vinyes i erms al sud d'Europa. Té propietats hipotensores i vasodilatadores (el que pot ocasionar seriosos probelmas

Farmacologia

La part utilitzada és en realitat tota la planta: capítols florals, fulles, tija, arrel ... És adequat obtenir la planta a l'estiu, després d'haver florit.

Composició química

calendulina (substància groguenca de consistència mucilaginosa),

flavonoides derivats d'àcids (àcid làuric, àcid mirístic, àcid palmític, àcid margarida), carotenoides (3%: carotè, flavocrom, mutatocrom, flavoxantina, violaxantina, xantofilas), substàncies amargues (19%: calendina,), alcohols i lectones terpènics (arnidiol, faradiol, taraxasterol, alfa i beta amirina), olis essencials (0,4%: aigua, minerals, sucres, albúmina, resines, gomes, àcids orgànics, sals de manganès, àcid Oleana, tanins)

Usos medicinals

Dins dels usos medicinals de la Calèndula es pot distingir entre els usos interns i els externs. En els primers, destaquen el seu ús com a regulador de la menstruació (disminueix el flux en el cas que sigui molt abundant, o l'afavoreix si és pobre), per reduir inflamacions, per augmentar la concentració de glòbuls vermells en cas d'anèmia, per activar la circulació sanguínia, per disminuir els dolors en càncers no operables, com a remei de malalties de l'estómac i l'intestí, convulsions i úlceres gàstriques, hematúria (sang a l'orina), infeccions causades per bacteris, febre del xarampió i escarlatina, hepatitis. .. Pel que fa a les externes, destaca el seu poder contra cremades, contusions, ferides (deté el flux de la sang), èczemes, cremades, hemorroides ...

Propietats farmacològiques

Tots aquests usos són gràcies a les seves propietats farmacològiques com emenagoga, sudorífic, antiespasmòdic, estimulant, colerètic, colagog, hipotensora, antibacteriana, fungicida, vasodilatadora, antisèptica, antiinflamatòria, vulneraria i cicatritzant.

A més, aquesta planta no és tòxica.

Observacions

És una planta anual però pot ser bianual.

Es pot preparar tant en infusions (bullint una flor o un full en aigua o llet), com pomades, com en tintura (solució d'una substància de color intens en aigua, alcohol o èter), com en olis. També es pot obtenir l'extracte de les flors i fulles.

Emet una olor bastant desagradable.

Antigament, els romans l'anomenaven Solsequium, que significa que segueix el Sol ja que aquestes plantes s'orienten de cara al Sol, com els gira-sols. A més, com s'assembla al safrà, el substituïen i falsificaven per aquest.

Actualment s'afegeix a alguns productes de la indústria cosmètica.

Nom comú català : Boixac de camp. Galdirons. Llevagat. Llevamans.

Nom comú castellà : Calendula. Flor de cada mes. Hierba de podador. Maravilla silvestre.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Circum-mediterrània

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Maig. Setembre. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Teròfit.

Hàbitat : Camps conrats i indrets ruderalitzats de terra baixa.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : El llevamà és molt freqüent als camps de secà de les Illes, a la tardor podem trobar camps coberts de color taronja per mor de les flors d'aquesta planta. No hi ha cap altre espècie amb aquest color de flor en aquesta època del any. També són molt característics el seus fruits amb forma de cuc cobert d'espines.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Lavandula dentata "Gal·landa o Lavanda"

2011-12-04T15:10:00.004+01:00

Lavandula és un gènere de la família de les lamiáceas, que conté una trentena d'espècies conegudes com lavanda, espígol, espígol o cantueso. Aquestes són mates, algunes escassament llenyoses, pelosas en molts dels seus òrgans i amb glàndules essencials.

Presenten fulles oposades, simples, senceres, dentades o pinnatífides. Posseeixen inflorescències de tipus verticilastres disposades en pisos separats al llarg de l'eix florífera o en una estructura compacta, aixelles per bràctees "florals" (per diferenciar d'una corona de bràctees que pot aparèixer o no en el més alt de la inflorescència la funció és atraure els insectes pol · linitzadors).

Les flors són petites, amb un calze tubular, gairebé actinomorfes, acostillado amb 5 dents curtes i un apèndix oblong o romboïdal en la part superior. La corol · la és bilabiada, amb el llavi superior recte, alçat, format per dos lòbuls. El llavi inferior trilobats. Tenen quatre estams, didínamos i el ovari dividit en quatre parts. El fruit es presenta en tetranúcula.

Essència de l'espígol

L'essència d'aquesta planta s'obté per destil · lació dels rams florits germinals de la Lavandula intermèdia o de la Lavandula angustifolia. La quantitat d'oli essencial obtingut difereix en la varietat, estació i mètode de destil · lació. Aquesta essència s'utilitza principalment en indústries de productes de tocador i de perfumeria i, ocasionalment, en pomades, etc., Per emmascarar olors desagradables

Nom comú català : Gal·landa. Lavanda.

Nom comú castellà : Alhucema rizada. Lavanda.

Distribució per províncies : Alacant. Castelló. Illes Balears. València.

Distribució per illes : Eivissa. Mallorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-meridional

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Maig.

Formes vitals : Camèfit.

Hàbitat : Llocs àrids, garrigues i pujols pedregosos

Usos i propietats : Aromàtica. Medicinal.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Aquesta Lavandula, que pot estar en flor des de l'hivern fins l'estiu, és fàcil de reconèixer per les seves fulles amb els marges dentats; fa una inflorescència en forma d'espiga a dalt d'un peduncle que la separa de les fulles, l'espiga té al seu damunt un fascicle de bràctees de color violaci. Lavandula stoechas, que és l'altra espècie del gènere present a les illes, té les fulles senceres i l'espiga molt a prop de les fulles.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Erica Multiflora "Xipell o URCE"

2011-12-03T19:52:00.003+01:00

Arbutus unedo "Arbossa o Llipoter" Madroño

2011-12-03T12:14:00.004+01:00

L'arbocer, arborcer, arbocera, arboç o cirerer d'arboç (Arbutus unedo) és una planta amb flor de la família de les ericàcies. La seva distribució és mediterrània però arriba al sud d'Irlanda on s'havia dubtat de la seva espontaneïtat pensant que podria haver-se importat per monjos que haguessin visitat Santiago de Compostela, tanmateix les anàlisi de pol·len del sòl demostren que ja hi era fa 3000 anys

Particularitats

L'arbocer és un veritable arbre, encara que pel seu port sembla més aviat un arbust.

Flors de l'arbocer

Té fulles lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat.

Les flors són blanques o verdoses, en forma de campaneta dirigides cap avall amb l'extrem cargolat cap enfora, es presenten reunides en grups.

Al fruit se l'anomena arboç o cirereta d'arboç. És una baia esfèrica, carnosa i groguenca per dins i granulada i aspra per fora, amb un color vermellós molt intens quan madura.

Gastronomia

La cirereta d'arboç és comestible i dolça però no agrada a tothom. Es diu que si se'n menja massa pot emborratxar, ja que a dins conté una certa proporció de CH2OH-CH3 (etanol). Malgrat l'abundància d'aquestes baies a les muntanyes, no és fàcil trobar les cireres d'arboç al mercat.[2]

Amb les cireretes d'arboç es preparava tradicionalment una beguda similar a la sidra i també vinagre casolà. A algunes zones del Mediterrani es fa una salsa per a acompanyar carn i caça.

També se'n pot fer melmelada o confitura. Fàcil de preparar, aquesta melmelada és molt popular a Itàlia i a Còrsega.

Mitologia

Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió (mort per Hèrcules en el seu desé treball) brotà el primer arborcer. Ve a assenyalar aquest origen la facilitat que té l'arbre de rebrotar passat un incendi o una tala. Aquesta vitalitat sumat a les fulles verdes el fan símbol de la immortalitat. D'aquí que els romans l'usessin en els funerals, com ens relata Virgili a l'Eneida. Segons els mateixos romans, aquest arbre estava consagrat a la ninfa Cardea. Explica la llegenda que aquesta ninfa vivia al Lucus Helerni, un bosc sagrat a les ribes del Tíber. Allí s'insinuava als incauts amb la finalitat d'atraure'ls al cor del bosc, on desapareixia sense que ningú aconseguís de trobar-la. Allò va acabar quan Janus es va enamorar d'ella i la ninfa no es va poder amagar del déu de les dues cares que, a canvi de l'amor robat, li va concedir el poder d'espantar a les bruixes, així com de curar als nens, els malalts i als embruixats. Segons ens comenta Ovidi, quan se la invocava, usava la seva vareta d'arboç amb la que tocava tres cops les portes i els portals de les cases esvaïnt així tot mal. Al Magreb se'l considera un arbre beneït que espanta maleficis i protegeix de tota desgràcia. Els berbers l'acostumen a plantar a la porta de les cases, i les branques plenes de fruïts són usades per a espantar mals i dimonis. Als paísos islàmics en pengen robes amb la intenció de traspassar-li les malalties del seu propietari. Aquests exemplars acaben recargolats i secs però sobreviuen a les càrregues expiatòries.

Nom comú català : Alborçó. Arboç. Arbocer. Arbocera. Cirerer d´arboç. Llipoter.

Nom comú castellà : Madroñera. Madroño.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Setembre. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Macrofaneròfit.

Hàbitat : Garrigues Balears i zones forestals, especialment als alzinars.

Usos i propietats : Comestible o usos alimentaris.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : L'arbocera és un arbust que es pot arribar a fer un arbre, es reconeix per la seva escorça vermellosa i les fulles serrades als marges. També són molt característics els seus fruits esfèrics, vermells quan estan madurs i comestibles; els fruits tarden un any en madurar i coexisteixen amb les flors de l'any següent. La floració i fructificació es dona a la tardor.

Observacions : El nom d´unedo, procedeix del verb llatí edo: menjar i del numeral unus: un només; significa "menjar només un", per la fama que tenen els fruits d´emborratxar.

Origen : Regió mediterrània i Sud-oest d´Irlanda

Situació al Campus UIB : Puntual a l'entrada principal de l'edifici Guillem Colom Casasnovas, al voltant de l'hivernacle, Son Lledó (front menjador central), etc.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

SILENE VULGARIS "COLÍS, TRONS o COLLEJAS"

2011-12-02T20:58:00.000+01:00

Arisarum Vulgare "Rapa de Frare o frare cugot"

2011-11-27T17:50:00.002+01:00

Arisarum vulgare Targ.Tozz., És una espècie fanerògama pertanyent a la família de les aràcies.

hàbitat

Podem trobar-la en terrenys herbosos i pedregosos, garrigues i boscos, principalment en llocs frescos, amb independència de l'altura, des del mar fins als cims més altes. Són corrents en camps d'ametllers i garrofers.

Descripció general

Herba vigorosa, originària d'Àsia i Europa. Es distingeix de la Aro (Arum italicum) per la forma de les fulles i la inflorescincia. Té el escapo tacat, la espata és petita i tancada en forma de caputxa, com les altres espècies del gènere Arisarum. Els fruits són verdosos i capsulars.

Floreix de desembre a març.

Principis actius i usos medicinals

Les parts útils són les fulles i el rizoma. Com components actius destaquen fècules, saponina i altres substàncies encara no ben determinades.

Les principals propietats són: laxant, diürètica, expectorant, afrodisíaca, vulneraria, cicatritzant, bronquítica. L'ús seria en forma de cataplasmes, combatent les ferides, nafres, tos, etc.

No és aconsellable fer ús intern d'aquesta planta, doncs posseeix una alta toxicitat.

Nom comú català : Apagallums. Frare bec. Frare cugot. Gresolet. Llums. Rapa de frare.

Nom comú castellà : Candilillos del diablo. Capuchinos. Dragontea menor. Frailillos.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Girona. Illes Balears. Lleida. València.

Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-meridional

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Desembre.

Formes vitals : Geòfit.

Hàbitat : Es troba per tot, des de ran del mar fins als cims més alts. Terrenys herbosos i pedregosos garrigues i boscs principalment a llocs frescs.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : La rapa de frare és una de les plantes més corrents de les Illes, és molt fàcil de reconèixer per la seva inflorescència amb forma de frare de la que surt un nas ben visible. Viu per tot, però és molt corrent als camps d'ametllers i garrovers.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Clematis cirrhosa " Clematide o Vidalba"

2011-11-27T16:33:00.004+01:00

El aján, vidriera, herba muermera, plomatges andalusos, enfiladissa andalusa, cua d'esquirol o vidalba de Virgínia (Clematis cirrhosa) és una espècie enfiladissa de la gènere de les clemátides. Es distribueix per tota la Mediterrània.

Habita en màquies, preferentment sobre matolls o bosquines de sòls argilosos o margosos.

Descripció

Arbust trepador perennifoli amb circells, de fins a 4 mo més d'alçada. Fulles reunides en fascicles, peciolades, molt variables en formes. Flors hermafrodites, en forma de campana, i penjants, solitàries o en grups de 2 o 3, amb olor de mel, grans, amb un llarg pedicel, el qual porta en la seva part final 2 bràctees soldades, 4 tèpals blanc-groguencs, vellosos per les seves cares externes, de 2,5 a 3,5 cm. Els fruits són aquenis, amb els estils llargs i plomosos.

Floreix a l'hivern i primavera.

Nom comú català : Tombabarres. Tombadent. Vidalba.

Nom comú castellà : Clemátide.

Distribució per províncies : Illes Balears.

Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-meridional

Època de floració : Gener. Febrer. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Faneròfit.

Hàbitat : Murs, bardisses, i a ullastrars.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Aquesta és una liana que trobarem sovint a sobre de les parets seques, també damunt els arbusts de les garrigues seques de les illes. Floreix durant la tardor i l'hivern, al contrari que la Clematis flammula que floreix quasi a l'estiu. Les flors pengen com campanetes de color crema amb línies més fosques amb una suau pilositat per la part exterior.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Ecballium elaterium " Cobrombols amargs"

2011-11-27T15:59:00.004+01:00

Ecballium elaterium

Cogombret del diable

Ecballium elaterium

El cohombrillo amarg, cogombre del diable o elaterio (Ecballium elaterium) és una planta medicinal herbàcia perenne de la família de les Cucurbitàcies, única espècie coneguda del gènere Ecballium.

De tiges reptants, fulles cordades en forma triangular, gruixudes i irregularment dentades, el revers és aspre pels seus durs pèls, desagradables al tacte però no espinosos. Flors groguenques, lleugerament acampanades, d'uns 2,5 cm de diàmetre i cinc pètals.

Per increment de la pressió hidrostàtica en el seu interior, expulsa les llavors amb força.

Fruit

Fruit ovoide, molt característic, de 4 a 5 cm de longitud, sostingut per un llarg peduncle que es va inflant a poc a poc fins que la pressió interior trenca el peduncle. Pel forat que aquest deixa, sortiran a pressió totes les llavors i el seu amarg suc, arribant a aconseguir una distància de fins a tres metres. Quan el fruit està madur, el més mínim frec provoca el seu esclat per la pressió hidrostàtica.

Basónimo

Sinonímia: Momordica elaterium L.

Nom vernacle

A Andalusia i Extremadura: verdelobo i / o berdelobo.

Castellà: alficoz, balsamina picant, calabacilla hedionda, cocombrillo salvatge, cogombrillo amarg, cogombre, cogombre amerch, cogombre silvestre, cohombrillo, cohombrillo amarg, cogombre, cogombre amarg, cohondrillo amarg, cojombrillo, herba del diable, meloncicos, meloncicos del diable, meloncillos del diable, meloncillos bojos, Momordica, pa de porc, cogombre, cogombret amarg, cogombre vora, cogombre del diable, cogombre boig, cogombres, cogombrets amargs, cogombrets del diable, pepinitos, cogombre amarg, cogombre vora, cogombre de llangardaix, cogombre de l' diable, cogombres, cogombres amargs, cogombres de llangardaix, cogombres locos4

Procedència: Europa mediterrània.

Usos

Tota la planta és tòxica ja que conté elaterina i cucurbitacina que són compostos molt tòxics d'acció purgant. Antigament els seus fruits van ser usats en medicina.

Nom comú català : Cobrómbols amargs. Cogombre bord o salvatge. Cogombret. Esquitxadors. Esquitxagossos.

Nom comú castellà : Cohombrillo amargo. Pepinillo del diablo.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Febrer. Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Agost. Setembre. Octubre.

Formes vitals : Hemicriptòfit.

Hàbitat : Vores de camins i camps.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Aquesta és una planta herbàcia ben coneguda pels seus fruits explosius. Una mena de cogombre que es desprèn violentament quan està madur i hi ha qualque vibració o contacte amb ell, el cogombre surt disparat cap a un cantó i les llavors cap a l'altre. La planta és reptant, té fulles gruxades més o menys triangulars i tota ella està plena de pèls rígids que li donen un tacte aspre i fins i tot desagradable. Hi ha peus mascles i peus femelles, naturalment només aquests últims formen fruits. Viu a prop de les hortes, vores de camins, lloc remoguts, etc.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Smilax aspera L. subsp. aspera ZARZAPARILLA "ARITJA"

2011-11-22T06:41:00.005+01:00

Per a la fruita també coneguda com "grosella", vegeu Ribes.

«Zarzaparrilla» redirigeix aquí. Per altres accepcions, vegeu Zarzaparrilla (desambiguació).

Smilax aspera, arítjol o esbarzer morisca, és un arbust de la família de les Smilacáceas (antigament l'hi situava en una definició àmplia de les Liliàcies). És originària d'Àsia, Àfrica i Europa.

Descripció

És un arbust amb les tiges primes, volubles, d'un a dos metres de llarg i espinoses, fulles peciolades, alternes, aspres, amb molts nervis, cordades, i persistents, les flors de color groc-crema en raïms axil · lars, els fruits en forma de baies globoses com el pèsol i arrels i fibroses i gairebé cilíndriques utilitzades en medicines en medicaments sudorífics i depuratius. És comú en el continent americà ia Espanya.

El fruit conté d'una a tres llavors. A la base del pecíol de cada fulla, hi ha dos circells. El fruit no s'utilitza, el que s'utilitza és la seva arrel.

No s'ha de confondre amb la semblant nou negra (Tamus communis), els fruits són verinosos: S'enrosca en el sentit de les agulles del rellotge, el seu fruit conté 6 llavors, i no té circells.

Distribució i hàbitat

El seu origen és d'Àfrica, Àsia i Europa1 Es localitza sempre a les terres baixes en molts tipus de boscos, matolls i bardisses

sos

L'arítjol dóna nom a una beguda refrescant obtinguda de les arrels de la planta. Aquesta beguda ja molt antiga, i molt semblant al producte comercialitzat per Coca-Cola, és d'origen espanyol.

Propietats

Són utilitzades com a plantes medicinals, sobretot en els casos de reumatisme i les malalties de la pell (èczema, psoriasi), sinó també en els casos de grip, l'anorèxia o la gota. Té acció diürètica i diaforética, perquè afavoreix la circulació. Només les seves arrels s'utilitzen, i les baies, si realment no són tòxiques.

La planta també s'utilitza com a tònic i per les seves propietats afrodisíaques a Mèxic i en l'Amazònia per augmentar la virilitat i el tractament dels trastorns de la menopausa. S'utilitza en el tractament de les malalties respiratòries i la sífilis.

Els brots tendres es poden menjar en la manera com els espàrrecs.

Zarzaparrilla també és coneguda per ser el plat favorit dels Barrufets. També es cultiva com a planta ornamental.

Nom comú català : Aritja. Arítjol. Eura del diable. Matavelles.

Nom comú castellà : Zarzaparrilla.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Agost. Setembre. Octubre. Novembre.

Formes vitals : Faneròfit.

Hàbitat : Enfilada per parets roques bardisses arbres i arbusts.

Usos i propietats : Medicinal. Mobiliari, construcció i eines.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Liana coberta d'agullons, tant a les tiges com a les fulles. Les fulles tenen una forma que recorda a un cor, que potser més o menys ample o allargat en la punta, però sempre amb les orelles bassals arrodonides. Les flors formen umbel·les que pengen d'un peduncle. La subspècie típica es diferencia de la subsp. balearica en que aquesta quasi no té fulles i les tiges són molt gruixades, a més no forma lianes sinó mates espinoses. D'altre banda la subsp. altissima té fulles molt amples quasi més amples que llargues i sense espines. De totes maneres hi ha moltes formes de transició entre les tres subspècies. Floració de tardor.

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

CASA VAMPIRA

2011-11-19T08:19:00.006+01:00

Una nit més ens veiem pràctiques de fotos nocturnes, aquí us deixo la casa dels vampirs i la dama de la nit que la custòdia, encara segueixo pensant i em dóna repulsió, uffff .!!!!, no diguem del pòster dels penjats .

pd: magnifica sortida, sovint treball va donar als senyors del flaix, jajaajaja

LYCOPERDON PERLATUM "PET DE LLOP"

2011-11-13T21:57:00.002+01:00

Lycoperdon perlatum Pers.
Família : Lycoperdaceae
Género : Lycoperdon
Lycoperdon gemmatum Batsch Lycoperdon albidum Lycoperdon scrobiculatum Velen
Nombre común catalán : Bufa de bou. Bufa de jai. Bufa de jaia. Bufa de monja. Bufa del dimoni. Bufes. Esclatabufa piriforme. Fumoses. Pet de llop. Pets de moro.
Nombre conmún castellano : Bejín areolado. Cuesco de lobo.

Descripción : Carpóforos globulosos o en forma de pera, de 1 a 5 cm de diámetro y unos 6 cm de altura, de color blanco gris o blanco sucio cuando es adulto. En la superficie externa tiene una ornamentación formada por pequeñas perlas color crema, redondas o cónicas que caen en la madurez dejando una señal. La gleba es de color blanco que después se transforma en un polvo de color marrón que se escapa por el ostíolo situado en la parte superior. Las esporas son marrones en masa, redondas, lisas, de 3-4 micras.

Observaciones : Comestible sólo cuando es joven y la gleba es totalmente blanca.

Distribución por islas : Cabrera. Dragonera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

Hábitat : Alzinar. Pinares y otras coníferas.

Valor alimentario : Comestible

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/
http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

Agaricus campestris "Xampinyó"

2011-11-13T17:05:00.006+01:00

Sinònim : Psalliota campestris (L.: Fr.) Quél.

Nom comú català : Bolet. Pexigà. Xampinyó.

Nom comú castellà : Bola de nieve. Champiñón de prado. Champiñón silvestre. Pan de lobo.

Descripció : Xampinyó blanc, blanc brut, rosat o terrós, amb un capell al principi esfèric, que després s’estén tornant convex i finalment pla de 4 a 12 cm de diàmetre. La superfície és llisa al principi, però pot presentar algunes esquames amb el temps. Les làmines estan lliures, atapeïdes, rosades al principi per passar a color xocolata, pel color de les espores. El peu és curt, cilíndric i gruixat de 3 a 5 x 1 a 2 cm, de color blanc i un poc grogós a la base i provist d’un anell membranós blanc que es perd fàcilment. Les espores són de color terrós porpra, ovoïdals, de 7-8 x 4-5,5 micres.

Observacions : Freqüent a les Balears.

Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Hàbitat : Excrements. Pastures, pradells i jardins.

Valor alimentari : Comestible

FUENTES:

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Flora y vegetación de Alcalá de Henares, Cerros y Vega del Henares. Autor: Javier Pavón García.

La vegetación de Castilla- La Mancha. Autor: Luis Monje Arenas.

La vegetación de España. Autor: Varios. Colección Aula Abierta.

Monografías 2. El paisaje vegetal de Castilla-La Mancha. Autor: Manuel Peinado Lorca y José Mª Martinez Parras.

Fauna, Flora y Espacios Naturales de Castilla-La Mancha. Editorial: Bremen.

Cuaderno de Practicas de Ecología I para Ciencias Ambientales. Universidad de Alcalá de Henares.

Catálogo de Montes de Utilidad Pública de la provincia de Guadalajara.

WEBS:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://www.floracatalana.net

http://bolets.uib.es

http://es.wikipedia.org/wiki/

http://www.unavarra.es/servicio/herbario/

http://www.anthos.es/

http://waste.ideal.es/

http://florademadrid.blogspot.com/

http://www.bioscripts.net/

http://www.asturnatura.com/index.php

http://herbariovirtualbanyeres.blogspot.com/

http://www.floraiberica.es/

BELLIS SILVESTRIS "MARIETA"

2011-11-01T20:57:00.005+01:00

La bellorita o margarida silvestre (Bellis sylvestris) és una planta herbàcia nativa del centre i nord d'Europa, en aquesta zona és una de les més comuns de les nombroses plantes anomenades margarida.

Descripció

És una herba de petita altura, uns 15 cm en les millors condicions, té un rizoma rastrer, una roseta de fulles basals i fulles dentades i espatulades de 2 a 5 cm de llarg. És un Hemicriptòfit, tots els anys dóna lloc a una tija floral sense fulles, que produeix inflorescències discoïdals, de 2 a 3 cm de diàmetre i pètals blancs o grocs. El capítol aixecat sobre un llarg peduncle floral. Es diferencia fàcilment de la Bellis annua perquè no té fulles sobre la tija i les flors són clarament més grans, a més de ser perenne. Floreix a l'hivern.

Habita en prats herbosos i ombrívols o zones forestals.

nom comú

Bellorita, chirivita, clavellines, consolda menor, margarida, margarida intermèdia, margarida mitjana, margarida menor, margarides de muntanya, maia, maia major.

Nom comú català : Margalida. Margalideta. Margaridoia. Primavera.

Nom comú castellà : Bellorita. Consuelda menor. Margarita.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Tarragona. València.

Distribució per illes : Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Gener. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Hemicriptòfit.

Hàbitat : Prats herbosos i ombrívols. Zones forestals.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Aquesta margalida que floreix a l'hivern i que viu a les zones forestals, especialment als pinars, té una roseta de fulles bassals, i el capítol aixecat a sobre d'un llarg peduncle. Es diferencia fàcilment de Bellis annua perquè no té fulles a sobre de la tija i les flors són clarament més grans.

FUENTES:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://es.wikipedia.org/wiki/

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

POTENTILLA HIRTA "FLOR DE LA GANA"

2011-11-01T20:14:00.004+01:00

Potentilla recta és una espècie de planta herbàcia perenne de la família Rosaceae. Herba perenne molt pelosa, bastant robusta amb nombroses flors grogues en uaninflorescència laxa ramosa bastant Plan a la part superior .. Tiges floríferes erectesde 10-50 (-60) cm de longitud. Té les fulles alternes, digitades verdes palmades iamb 5-7 folíols de serrades a pinnatisectes. Flors disposades, en cimes laxes;sèpals ovat-triangulars, 5 pètals de 6-12 mm, de color groc, iguals o una mica més grans que els sèpals, estams i carpels molt nombrosos. Segments del calicle lineals.Fruit constituït per una caparró de aquenis. Floreix a la primavera i verano. hàbitat Prats de les zones montanas. Zones ermes. distribució Distribuïda per gran part d'Europa. Introduïda a Gran Bretanya, Bèlgica, Finlàndia, Holanda, Noruega i Suècia.

Sinónimos : Potentilla verna L.

Nombre común en catalán : Flor de la gana. Potentil.la vernal.

Distribución por provincias : Barcelona. Castellón. Gerona. Lérida. Tarragona. Valencia.

Distribución general : Eurosiberiana de gran área

Época de floración : Marzo. Abril. Mayo. Junio. Julio. Agosto. Setiempre.

Formas vitales : Hemicriptófito.

Hábitat : Especie de amplia ecología: pastos meso-xeròfilos, matorrales claros, taludes de caminos, márgenes de cultivos, rellanos de roca, etc.

Características : Hierba de base ligificada con estolones radicantes. Las hojas son palmaticompuestas con 5 folíolos dentados sólo en el ápice. Los tallos y sobre todo los pecíolos están cubiertos por largos pelos. Las flores se disponen en dicasios laxos y paucifloros. En su base hay un calículo más corto que el cáliz. Tanto este como la corola pueden ser tetrámeros o pentámeros. Los frutos son núculas rugosas que se agrupan formando una infructescencia.

FUENTES:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://es.wikipedia.org/wiki/

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

Melilotus officinalis "TREVOL D´OLOR"

2011-11-01T19:56:00.005+01:00

Melilotus indicus és una espècie de la família de les fabàcies.

Descripció

Herba erecta molt ramificada de 30-50 cm d'alçada. Tija pilós. Les fulles es presenten en folíols lanceolats, de vegades gairebé lineals de 3 a 5 mm de alrgo. Les flors petites amb corol · groga en raïms de 3 a 5 cm de alrgo. El fruit és un llegum apiculats amb una sola llavor. Floreix a la primavera.

Distribució i hàbitat

Originària de la Mediterrània, nord d'Àfrica, Macaronesia i Europa. S'ha naturalitzat a Amèrica, Austràlia, Àsia i Europa.

taxonomia

Va ser primer publicada com Trifolium indica po Carl Linnaeus en 1753 en Species plantarum. Transferit al gènere Melilotus per Carlo Allioni en 1785.

Nombre común en catalán : Almegó. Corona de rei. Melilot. Melilot oficinal. Trèvol d'olor. Trifoli olorós.

Nombre común en castellano : Coronilla. Coronilla real. Hierba de los caminos. Meliloto. Mielga. Trébol de olor. Trébol de San Juan. Trébol real.

Distribución por provincias : Barcelona. Gerona. Islas Baleares. Lérida. Tarragona. Valencia.

Distribución por islas : Ibiza. Mallorca.

Distribución general : Eurosiberiana

Época de floración : Abril. Mayo. Junio. Julio. Agosto. Setiempre.

Formas vitales : Hemicriptófito.

Hábitat : Herbazales ruderales.

Usos y propiedades : Medicinal. Tóxica.

Categoria IUCN : Poco preocupante

Características : Se diferencia del resto de Melilotus por disponer de una inflorescencia muy larga con muchas flores amarillas que empiezan a abrirse por la base del racimo de forma que éste adquiere una forma triangular durante la floración. Los frutos están pedunculados hacia abajo con costillas curvadas y paralelas poco marcadas. La ornamentación del fruto se diferencia de M. elegans. Es necesaria la utilización de una clave de clasificación para la corvrecta identificación de este género.

FUENTES:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://es.wikipedia.org/wiki/

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

Guía de árboles comunes de WWF España

HELIOTROPIUM EUROPAEUM "HERBA BERRUGUERA"

2011-10-31T17:37:00.004+01:00

La Verrucaria (Heliotropium europaeum) és una planta erecta, àmpliament ramosa, amb pèls grisencs, anual, fètida. Fulles ovades a el · líptiques, de base cuneada a arrodonida, peciolades. Flors blanques o liles, de 2-4 mm de diàmetre, sèpals lineal oblongs a estretament triangulars, estesos després de la floració; bràctees absents. Floreix de juny a octubre. Habita en terreny conreat, al costat de carreteres i roques a Europa. Manca a Europa del nord.

Nombre común en catalán : Girasol. Herba berruguera. Malgirasol. Passerelles.

Nombre común en castellano : Girasol. Heliotropo. Hierba verruguera. Verrucaria.

Distribución por provincias : Barcelona. Gerona. Islas Baleares. Lérida. Tarragona. Valencia.

Distribución por islas : Cabrera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

Distribución general : Mediterránea

Época de floración : Junio. Julio. Agosto. Setiempre. Octubre.

Formas vitales : Terófito.

Hábitat : Campos de cultivo.

Categoria IUCN : Poco preocupante

Características : Planta gris por la vellosidad que cubre las hojas y tallos. Se puede identificar por la inflorescencia con forma escorpioide de flores blancas y porque es abundante en los campos de cultivo y márgenes de caminos durante el verano. Es de las pocas plantas que puede florecer durante esta época del año.

FUENTES:

http://herbarivirtual.uib.es/

http://es.wikipedia.org/wiki/

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

BITUMINARIA BITUMINOSA "TREVOL PUDENT"

2011-10-31T17:14:00.004+01:00

El trèvol pudent (Bituminaria bituminosa) és una espècie de la família de les fabàcies.

Descripció

Planta vivaç amb tija de 20-100 cm, més o menys pubescent, amb forta olor de betum. Fulles imparipinnades amb 3 folíols peciolados; folíols de formes molt variables i proveïts de pèls i glàndules. Inflorescència llargament pedunculada, amb cap densa. Corol · la blau-violeta, rarament porpra. Llegum ovoide, proveïda d'un bec.

Basónimo: Bituminaria bituminosa (L.) Stirton

Sinonímia:

Psoralea bituminosa L., Sp Pl 763 (1753)

Aspalthium bituminosum (L.) Fourr. in Ann. Soc Linn. Lió ser. Febrer 16: 365 (1868)

Psoralea bituminosa subv. lanceolata Rouy in Rouy & Foucaud, Fl France 5: 131 (1899)

Psoralea bituminosa subv. ovata Rouy in Rouy & Foucaud, Fl France 5: 131 (1899)

Psoralea bituminosa var. plomosa Rouy in Rouy & Foucaud, Fl France 5: 131 (1899)

Psoralea Palaestina Gouan, Ill. Observ. Bot. 51 (1773)

Psoralea plomosa Rchb., Fl Germ. Excurs. 869 (1832)

Psoralea pumila Sennen, in sched., Nom. nud.1

Nom vernacle

Castellà: Angeleta, angelot, cabruna, cecinegra, cejinegra, hedionda, herba betunera, herba cabrera, herba cabruna, herba dels grans, herba gitana, herba negra, herba pudenta, Higueruela, hiperuelo, ierba negra, la Pedrenca, pestosa, rude cabrum, Rudona, abocador, Tefla prou, trèvol bastard, trèvol de mala olor, herba cabruna, herba gitana, herba negra.1

Usos: Presenta diversos usos actuals i potencials: (i) Cultiu farratger, (ii) Fitoestabilización de sòls contaminats per metalls pesants o degradats, (iii) Síntesi de furanocumarinas (psoralé i angelicina), compostos d'ampli interès farmacèutic.

Curiositats: Fàcilment reconeixible pel característic olor de betum de les seves fulles.

Distribució i hàbitat

Gènere Bituminaria: Aquest representant del gènere Bituminaria apareix per tota la Conca Mediterrània, des de Canàries, Península Ibèrica i les Illes Balears. També en el Marroc no desèrtic.

A l'arxipèlag canari, es reconeixen dos taxons infraespecífics:

-B. bituminosa var. albomarginata: endèmica de Lanzarote i illots adjacents.

-B. bituminosa var. crassiuscula: endèmica dels cims del Teide.

Aquestes poblacions queden ben separades morfològicament de les restants canàries i peninsulars, que corresponen amb la varietat típica, B. bituminosa var. bituminosa.

Habita en matolls i formacions preforestales, preestépicas i estèpiques, des del nivell del mar fins a 2.000 msnm.

Sinónimos : Psoralea bituminosa L.

Nombre común en catalán : Cabrulla. Herba bruna. Herba cabruna. Trèvol pudent.

Nombre común en castellano : Hierba cabrera. Hierba cabruna. Hierba gitana. Hiperuelo. Trébol bastardo. Trébol del mal olor.

Distribución por provincias : Alicante. Barcelona. Gerona. Islas Baleares. Lérida. Tarragona. Valencia.

Distribución por islas : Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

Distribución general : Mediterránea

Época de floración : Marzo. Abril. Mayo. Junio. Julio. Agosto. Setiempre. Octubre. Noviembre.

Formas vitales : Hemicriptófito.

Hábitat : Garrigas y bordes de campos y caminos.

Usos y propiedades : Aromática.

Categoria IUCN : Poco preocupante

Características : Seguramente se trata de una de las leguminosas más fáciles de reconocer. Por un lado por sus flores azules, por otro por el olor inconfundible de la planta (oler un foliolo entre los dedos) a betún, por este motivo su nombre. La planta se levanta un metro más o menos del suelo. Es muy frecuente en los márgenes de caminos y carreteras, y en campos. Florece al final de la primavera.

Fuentes:

http://herbarivirtual.uib.es/cas-med/especie/4179.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Bituminaria_bituminosa

Guia de bolsillo Flores silvestres del mediterraneo de Neil Fletcher

Herbario de plantas silvestres de Larousse

Las Flores de Parramon

Flores silvestres del mediterráneo de Marjorie Blamey y Christopher Grey-wilson

Guia de los arboles y arbustos de la peninsula ibérica y Baleares.

Las Flores de Menorca de Miguel Cao Barredo "GOB".

Guia de cami de Cavalls de fundacio Destí y GOB.

Guia de campo de las flores silvestres de Michael Chinary

PLANTAGO LOGAPUS "PEU DE LLEBRE"

2011-10-30T12:01:00.004+01:00

El peu de llebre (Plantago lagopus) és una herbàcia de la família de les plantaginàcies.

caràcters

És semblant a Plantago lanceolata però més petita, i en general més peluda; bràctees peludes no glabras.Florece des de finals de l'hivern ia la primavera.

hàbitat

Guarets, erms, cunetes i plans sorrencs costaners.

distribució

A la Mediterràniales.

Nombre común en catalán : Herba de cinc nirvis. Herba de cinc venes. Peu de llebre.

Nombre común en castellano : Pie de liebre.

Distribución por provincias : Alicante. Barcelona. Castellón. Gerona. Islas Baleares. Tarragona. Valencia.

Distribución por islas : Cabrera. Dragonera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

Distribución general : Mediterránea

Época de floración : Marzo. Abril. Mayo. Junio.

Formas vitales : Terófito.

Hábitat : Márgenes de campos y caminos.

Categoria IUCN : Poco preocupante

Características : Esta especie es muy fácil de identificar por la espiga, porque está cubierta por una vellosidad sedosa que le proporciona un aspecto blanquecino bien diferente al de Plantago lanceolata, además tiene una forma ovalada en lugar de alargada como en éste último caso. Por otro lado, las hojas también tienen pelos, un tacto suave, y una forma que recuerda a la oreja de un conejo. Es una hierba anual. Florece al principio de la primavera.

Fuentes:

http://es.wikipedia.org/wiki/Plantago_lagopus

http://herbarivirtual.uib.es/cas-med/especie/4078.html

PLANTAGO CORONOPUS "CERVINA o HERBA ESTRELLA"

2011-10-30T09:32:00.003+01:00

L'herba estrella, Plantago Coronopus L. 1753, és una espècie de planta herbàcia natural d'Europa central i meridional on creix en terrenys incults propers al mar.

característiques

És una planta herbàcia amb l'arrel simple estreta i llarga amb raicillas. Les fulles mesuren de 2-20 cm de longitud i tenen nervaciones central i divisió prop de la base. Les flors es produeixen en espigues que apareixen al maig-juliol i són esveltes amb els sèpals alats. Les llavors són de color marró.

Mates de herba estrella.

propietats

S'utilitza la planta en decocció, xarop o extracte fluid per tractar els refredats, les bronquitis i l'asma.

En gargarismes alleuja les angines.

En col · liri està indicat per conjuntivitis i la inflamació de les parpel.

Nombre común en catalán : Cervina.

Distribución por provincias : Alicante. Barcelona. Castellón. Gerona. Islas Baleares. Tarragona. Valencia.

Distribución por islas : Cabrera. Formentera. Ibiza. Mallorca. Menorca.

Distribución general : Holoártica

Época de floración : Abril. Mayo. Junio. Julio. Agosto. Setiempre. Octubre.

Formas vitales : Hemicriptófito. Terófito.

Hábitat : Suelos salobres. También en las comunidades terofíticas.

Categoria IUCN : Poco preocupante

Características : Pequeña planta con forma de roseta basal de hojas. Las hojas son muy polimórficas, normalmente pinnatipartidas o pinnatífidas (hasta 20 cm). Las inflorescencias son terminales con forma de espiga de flores muy pequeñas y compactas. Se puede confundir con P. bellardii de hojas más enteras con forma de punta de espada.

Observaciones : Se han descrito muchas subespecies diferentes dentro de esta especie. Es imprescindible utilizar una clave de clasificación para profundizar más, e incluso así se trata de una identificación complexa.

Fuentes:

http://es.wikipedia.org/wiki/Plantago_coronopus

http://herbarivirtual.uib.es/cas-ub/especie/4609.html

ALYSSUM MARITIMUM "CAPS BLANC o SALIVETES DEL BON JESUS"

2011-10-30T09:20:00.002+01:00

Lobularia maritima (sense. Alyssum maritimum; nom comú Vern de mar o Alyssum del nom del gènere en què va estar anteriorment classificat), és una espècie pertanyent a la família de les brassicàcies.

Descripció

És una planta anual o perenne de curt període vegetatiu en climes càlids, que arriba de 10 a 30 cm d'alçada. Herba dèbilment lignificada a la base, de petites fulles linears i de color blanquinós perquè estan cobertes de pèls, d'1 a 4 cm de longitud i 3 a 5 mm d'amplada, ovals a lanceoladas, amb les vores sencers.

Desenvolupa una inflorescència amb nombroses i diminutes flors blanques o violetes (depenent de la varietat), amb quatre pètals, que cobreixen tota la planta. Les flors tenen una dolça fragància i es produeixen al llarg de tota l'estació de desenvolupament, o al llarg de tot l'any a les zones lliures de gelades hivernals. Les inflorescències es van allargant a mesura que les flors es van obrint i fecundant.

Els fruits madurs són molt característics perquè, després de la caiguda de les llavors, persisteix un replà de forma gairebé circular.

Existeixen nombrosos conreessis.

Distribució i hàbitat

Nativa de la regió Mediterrània i de la Macaronèsia (Illes Canàries, Açores).

Està àmpliament distribuïda, des de zones costaneres fins a mitja o alta muntanya, en la península ibèrica, es descriu en les zones altes de Sierra Nevada. Aquest últim aspecte es deu a l'afinitat pels marges de caminos.1 També es troba àmpliament naturalitzada al llarg de les regions temperades del món.

Sinònims : Alyssum maritimum (L.) Lam.

Nom comú català : Caps blancs. Morrisà bord. Salivetes del Bon Jesús. Sempreenflor.

Nom comú castellà : Aliso de mar. Broqueletes de plata o de dama. Mastuerzo marítimo.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Època de floració : Gener. Febrer. Març. Abril. Maig. Juny. Juliol. Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Camèfit.

Hàbitat : Terrenys vora la mar, tant rocosos com arenosos i voreres de camins

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Herba que està dèbilment lignificada a la base, té fulles lineals petites i de color glauc perquè són piloses. Desenvolupa una inflorescència amb moltes i petites flors blanques que cobreixen tota la planta. Són molt característics els fruits madurs, perquè quan es desprenen les valves i les llavors, queden a sobre de la tija unes membrenetes de forma arrodonida i translúcides. Les inflorescències es van allargant a mesura que les flors es van obrint i fecundant. Aquesta planta floreix preferentment durant l'hivern, però també la podem trobar en flor a altres èpoques del any.

Fuentes:

http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/especie/4111.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Lobularia_maritima

Adiantum capillus-veneris "FALGUEROLA"

2011-10-30T08:55:00.002+01:00

Adiantum capillus-veneris (falzia de pou), sinònim: Adiantum pedantum L, és una espècie de falguera del gènere Adiantum.

Descripció

És un petit falguera vivaç que aconsegueix els 10-40 cm. d'alçada. Amb tija erecte i fronda finament pinnada amb pecíol negre.

Distribució i hàbitat

Té una distribució cosmopolita, és natiu de l'oest i sud d'Europa, Àfrica, Amèrica del Nord i Amèrica Central. Freqüent en murs, grutes i vores de rierols. Es conrea comunament com a planta ornamental.

Propietats

Principis actius

Àcid gàl · lic i tànnic, principis amargs, goma, traces d'oli essencial, abundants mucílags, flavonoides.1

Indicacions

És un excel · lent demulcente, amb efecte antiinflamatori, béquico, mucolític i expectorant.

Serveix com desintoxicant en casos d'etilisme, galactógeno, antifurfuráceo, segons autors diaforètiques. Astringent, emol · lient, diürètic, emmenagog.

Indicat per faringitis, bronquitis, refredats, asma. Cistitis, uretritis. En ús tòpic s'usa en: dermatitis, estomatitis, gingivitis, parodontopatías, vulvovaginitis, distròfia de la mucosa vulvovaginal.

Preparació, receptes

S'usen les sumitats aèries (frondes). Es recol · lecta al juny i juliol.

Infusió: una culleradeta de postres per tassa. Infondre durant 20-30 minuts. Prendre tres tasses al dia després dels àpats. Les frondes tenen sabor amarg i discret olor aromàtic.

Decocció al 2%: Preferiblement amb anís, menta o regalèssia, per millorar el sabor.

Altres usos

Com substitut del te. Des de la Grècia antiga es va usar per combatre la caiguda del cabell, triturat i barrejat amb oli o vinagre.

Denominació popular

Castellà: capil.lera, aranya, brenca, Brens, cabellera de Venus, cabell de Venus, cabells de Venus, capil, capilera, colantrillo, culandrillo, falzia, falzia de Montpeller, falzia de pou, coriandre de pou, curandrillo, diabòlica, falcija, falcilla, falsia, falsia, herba de les mal pàries, julivert vora, polytrico, rosada.

Nom comú català : Adiant. Cap-pilera. Falguerola. Falzia.

Nom comú castellà : Adianto. Cabello de Venus. Capilera. Culantrillo. Culantrillo de pozo. Falsía.

Distribució per províncies : Alacant. Barcelona. Castelló. Girona. Illes Balears. Lleida. Tarragona. València.

Distribució per illes : Cabrera. Dragonera. Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània

Formes vitals : Hemicriptòfit.

Hàbitat : Normalment a llocs humits (pous fonts parets un poc banyades etc.) on regalima aigua amb carbonat càlcic.

Usos i propietats : Comestible o usos alimentaris.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Aquesta falguera es reconeix fàcilment per les seves pínnules amb forma més o menys de delta lobulats, amb esporangis als seus marges frontals. El raquis de la fulla és molt fosc. Viu a llocs ombrívols i humits, sovint als pous, fonts i degotissos.

Fuentes:

http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/especie/3996.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Adiantum_capillus-veneris

CALA MACARELLETA

2011-10-29T18:51:00.009+02:00

DADES GEOGRÀFIQUES I FÍSIQUES:

Municipi: Ciutadella. Altres topònims: no se’n coneixen. Àrees urbanes associades: no n’hi ha. Accés: a peu des de l’estacionament associat a la platja de Macarella. Des de Ciutadella per la ronda Sud (RC-2) agafant el camí de Sant Joan de Missa. Orientació de la platja: sud-est.

Superfície de platja: 720 m2.

Llargada de platja: 40 m.

Amplada mitjana de la platja: 15 m.

Grau de saturació de la platja: alt, en plena temporada. Alta freqüentació d’embarcacions.

Geologia de l’entorn: plataforma carbonatada del Miocè superior, formada pel calcàries blanques.

Composició del sediment: d’origen carbonatat orgànic (+98%), amb alta proporció de gra fi i color blanc. Espai natural protegit: inclosa a l’Àrea Natural d’Especial Interès Me-14 i a la Xarxa Natura 2000.

SERVEIS DE PLATJA: Classificació platges CIM: platja de tipus C (natural amb sense accés rodat).

Distància a l’estacionament: a 700 m de l’aparcament privat i a 1.500 m de l’aparcament públic.

Servei de socorrisme: no n’hi ha.

Altres serveis: no n’hi ha.

ENTORN I PAISATGE

Macarelleta és una platja molt encaixada entre els penyals del barranc, que continuen mar endins. A més, els pins i la verdor de la vegetació sembla tombar cap a damunt la platja deixant un espai reduït però de gran bellesa. Conjuntament amb la platja veïna de Macarella, amb la qual comparteixen cala, formen una unitat paisatgística de primer ordre, i són un dels llocs més publicitats i visitats de Menorca.

Macarelleta, tot i les seves dimensions petites, encara manté algunes taques de vegetació i formes dunars originals, encara que, actualment, en franca regressió. Es tracta de morfologies ascendents en direcció cap a l’interior del pinar que constitueixen un exemple de dunes remuntants (Climbing dunes). El conjunt dóna lloc a un sistema dunar de mides majors al de la seva veïna Macarella. Malauradament, els lòbuls de creixement presenten fragmentació i erosió per la pràctica d’activitats no permeses i incompatibles amb la seva conservació, com és el pas amb vehicles.

Els penya-segats que envolten la cala de Macarella i Macarelleta són de gran bellesa . A més dels nombrosos entrants i sortints que dibuixen, presenten gran nombre de petites cavitats accessibles per la mar. Aquestes sinuositats tenen el seu origen en els processos de carstificació afavorit per l’aigua, que al seu pas va dissolent i erosionant la roca calcària i li dóna aquestes formes. Així mateix, hem de diferenciar alguns exemples relictes de formacions de dolines esfondrades que han afavorit la creació de cales i penyals associats.

PLANTES I VEGETACIÓ

Per les característiques de l’arenal comentades anteriorment, la flora dunar que podem trobar-hi és més important que a Macarella. Dins la platja són ben visibles plantes de primera línia com el trèvol de platja (Medicago marina), el lliri de platja (Pancratium maritimum), el carc marí (Eryngium maritimum), el trèvol mascle (Lotus cytisoides)o l’espinadella (Salsola kali).

Totes aquestes ocupen una franja d’arena ben estreta i ben prest es forma al seu darrere una massa boscosa de pins (Pinus halepensis) i sivines (Juniperus phoenicea) que deixen poc espai per al desenvolupament d’altres plantes. Tan sols aquelles més tolerants a l’ombra com el calabruix (Aetheorrhiza bulbosa) hi són freqüents. Però més cap a l’interior aquesta vegetació boscosa es torna a aclarir i de nou la vegetació d’arenal s’enriqueix amb espècies com Coronilla repanda, Fumana laevis, la sempreviva (Helichrysum stoechas) o l’endemisme herba de cotó (Thymelaea velutina). Sempre acompanyades d’una llarga llista de plantes de marina baixa com el xipell (Erica multiflora) o el romaní (Rosmarinus officinalis); aquestes últimes ens indiquen una fase més estabilitzada de l’arena, però encara amb un cert dinamisme.

ANIMALS

A la platja són freqüents les visites de les gavines camagrogues (Larus michahellis), que nidifiquen en els penya-segats de la cala. Encara que, potser, el tret més singular de Macarelleta és la fauna del bosc que hi ha just darrere la platja. D’aquesta manera, només caminant uns metres cap a l’interior podrem observar ocells típicament forestals, com per exemple el tord negre (Turdus merula).

DINS LA MAR

Aquesta petita cala té un fons divers, amb arena a la zona interior i central, roca als costats i posidònia a la part central exterior. La posidònia és una planta endèmica de la Mediterrània que forma praderies molt denses a Menorca i compleix importants funcions ecològiques i físiques: a més de tenir una elevada producció, és un lloc ideal per al refugi i el reclutament de peixos. A més, frena l’onatge i protegeix les platges de l’erosió, sobretot durant els temporals de tardor i hivern . Tot i trobar-se en regressió en alguns llocs, a Menorca és prou abundant i té bona salut. Al litoral rocós hi ha comunitats d’algues fotòfiles. Per exemple, hi és abundant Amphiroa rigida, alga vermella erecta i calcificada.

HISTÒRIA I SINGULARITATS

Per la seva aparença verge i la seva bellesa, la platja de Macarelleta durant molts anys ha estat molt utilitzada per acampada i bivac durant l’estiu. Malauradament, aquesta pràctica en elevades densitats, com era el cas, malmetia i deteriorava l’entorn. Aquestes pràctiques han estat força controlades els darrers anys.

Ver mapa más grande

CALA MACARELLA

2011-10-10T15:19:00.004+02:00

DADES GEOGRÀFIQUES I FÍSIQUES:

Municipi: Ciutadella. Altres topònims: no se’n coneixen. Àrees urbanes associades: no n’hi ha. Accés: rodat; des de Ciutadella per la ronda Sud (RC-2) agafant el camí de Sant Joan de Missa. La platja té estacionament associat. Orientació de la platja: sud. Superfície de platja: 2.860 m2. Llargada de platja: 90 m. Amplada mitjana de la platja: 30 m. Grau de saturació de la platja: alt, en plena temporada. Alta freqüentació d’embarcacions.

Geologia de l’entorn: plataforma carbonatada del Miocè superior, formada pel calcàries blanques. Composició del sediment: d’origen carbonatat orgànic (+98%), amb alta proporció de gra fi i color blanc. Espai natural protegit: inclosa a l’Àrea Natural d’Especial Interès Me-14 i a la Xarxa Natura 2000.

SERVEIS DE PLATJA: Classificació platges CIM: platja de tipus B (natural amb accés rodat). Distància a l’estacionament: actualment disposa de dos estacionaments, un de privat a 400 m de la platja, i un de públic a 1.200 m. Servei de socorrisme: disposa de torre de vigilància i socorrisme. Altres serveis: servei de restauració.

ENTORN I PAISATGE

Paradigmàtica cala del migjorn de Menorca d’aigües blau turquesa, voltada d’alts penyals blancs i pinars verds que donen una preuada ombra a l’estiu. Tot el conjunt de la cala, amb la veïna Macarelleta, forma una unitat paisatgística de primer ordre i un dels llocs més freqüentats pels visitants de l’illa (vegeu foto adjacent). Tot i així, el grau de conservació paisatgístic és molt diferent entre la vista des de la cala, a la situació de darrere la platja, on diverses actuacions humanes han conduït a una certa artificialització de l’entorn.

Es tracta d’una cala força encaixada i que representa la sortida natural a la mar del barranc de Santa Anna. L’erosió torrencial sobre materials blans que en el seu dia va formar el barranc i la cala ha donat pas en l’actualitat a un petit torrent, el qual forma una bassa de desembocadura abans de la seva arribada a la platja. L’entorn a la cala presenta penyals verticals que assoleixen més de 30 metres. També s’hi poden trobar multitud de balmes i cavitats de naturalesa càrstica

La platja, de mida mitjana segons les magnituds habituals de Menorca, té un petit sistema dunar associat al fons de cala. Aquest presenta unes formes poc definides i sense morfologies d’alçada considerable. El seu estat de conservació és deficient a causa de les modificacions que ha sofert en temps passats i a la forta pressió que es dóna a la platja en els períodes estivals.

PLANTES I VEGETACIÓ

Actualment, a causa de diverses intervencions humanes, aquesta platja mostra una zona d’arena estable amb poques espècies arraconades a les voreres, on la freqüentació és menor. En general, es tracta de plantes nitròfiles i de cicle de vida anual: ravenissa de la mar (Cakile maritima), cent nusos de la mar (Polygonum maritimum) i espinadella (Salsola kali). D’altres més persistents com el carc marí (Eryngium maritimum) o el lliri de platja (Pancratium maritimum) hi són de manera molt testimonial

Cap a la part més interior, al límit amb la zona humida, hi apareixen, de manera preocupant, algunes espècies exòtiques amb un comportament invasor, especialment Paspalum vaginatum (una gramínia americana que forma una gespa densa i contínua que impedeix el desenvolupament de la majoria de plantes autòctones). Més endins de la zona humida ja apareixen les espècies habituals d’aquests indrets com el canyís (Phragmites australis) i els joncs (Juncus spp.).

ANIMALS

A les cavitats de les roques, tant dels penyals marins com del barranc, és freqüent la nidificació del colom salvatge (Columbus livia) i, fins i tot, de qualque falcó (Falco peregrinus). No obstant això, els animals més visibles són les gavines camagrogues (Larus michahellis). Darrere la platja , amb un poc de paciència i fora de l’època estival, es poden observar i sentir diversos tipus de petits ocells típics de les zones humides.

DINS LA MAR

Els elevats penya-segats que s’aixequen a banda i banda de la cala tenen continuació davall la mar i arriben fins a uns 3 o 4 metres de fondària, a partir d’on s’inicia un fons continu d’arena fina i blanca. Allà on s’acaba el penyal i comença el fons d’arena hi ha petites clapes de posidònia a cadascun dels costats de la cala. En algunes zones de la vorera s’hi acumulen blocs despresos dels penyals, on rd poden observar les típiques algues amants de la llum, com Halopteris scoparia, Dictyota dichotoma, Dictyopteris polypodioides i l’espècie introduïda Asparagopsis taxiformis. Aquesta última espècie és d’origen tropical i ja fa uns anys que va ser introduïda a les nostres aigües; es troba en fons rocosos entre 0 i 20 metres de fondària compartint hàbitat amb les algues típiques mediterrànies sense arribar-les a desplaçar. També s’hi veuen, sobretot a la primavera, algues verdes de la família de les ulvàcies, amb un to verd clar intens, que solen ser a prop de sortides d’aigua dolça. Al marge dret de la cala, on s’acaba l’arena per deixar pas al litoral rocós, s’hi solen veure pitjallides (Patella rustica).

HISTÒRIA I SINGULARITATS

En la seva configuració original, Macarella devia ser la típica cala del migjorn de Menorca, amb un petit arenal i al seu darrere una zona humida, també de poca extensió, alimentada per una font de cabdal constant al llarg de l’any. Però, com en altres casos, aquesta va canviar radicalment a causa de la intervenció humana. Les aigües de la font van ser canalitzades cap a la platja mitjançant un canal picat a la penya. D’aquesta manera s’aconseguia un control en l’extensió i la inundació de la zona humida, però la conseqüència negativa va ser que l’arenal de la platja perdé dinamisme i riquesa d’espècies.

Algunes balmes, des de fa molt de temps i després d’alguna obra de millora, van ser i són aprofitades de manera particular com a caseta de cap de setmana.

Ver mapa más grande

CROCUS CAMBESSEDSSI "SAFRÁ BALEAR"

2011-10-10T14:49:00.006+02:00

Crocus és un gènere de plantes bulbosas perennes pertanyent a la família Iridaceae. Amb més de 80 espècies, el gènere està àmpliament distribuït a Europa, el Nord d'Àfrica i Àsia.

Són plantes perennes l'òrgan subterrani de reserva és un corm. Els corms de les diferents espècies varien molt en grandària i forma. Les túniques del corm, és a dir, les cobertes més externes del corm formades per les bases foliars expandides, també varien molt entre espècies. Així, hi ha espècies amb túniques papiráceas, fibroses o amb la textura de la closca d'un ou. A més, les espècies amb túniques fibroses poden tenir les fibres de les túniques disposades en forma paral.lela, o bé, reticulada. Els crocos són plantes petites, les flors no superen els 15 cm d'altura, encara que les fulles poden ser considerablement més llargues. Les fulles de totes les espècies presenten una característica estria blanca central que permet identificar fàcilment. Les flors presenten un perigonio acampanat compost de 6 tèpals distribuïts en dues sèries de tres. Els externs són freqüentment una mica més grans que els interns. Els tèpals estan units a la part inferior, formant un tub molt llarg, que emergeix des de terra. El color dels tèpals és bastant divers dins de la gamma del blanc, groc i porpra, amb moltíssims tons i combinacions dels colors bàsics. Les flors són actinomorfes i hermafrodites, tenen 3 estams i les anteres poden ser grogues, blanques o negres. El pol len pot ser de color blanc o groc. L'ovari és ínfer, trilocular, amb els lóculos pluriovulados. L'estil s'estén pel centre de la flor entre les anteres i es troba dividit en 3 o més branques. El tipus de ramificació de l'estil és una característica important per a distingir les diferents espècies. Moltes espècies tenen una deliciosa fragància a mel. La polinització en Crocus és entomòfila i la duen a terme abelles, vespes i papallones. L'ovari és subterrani i, a mesura que les llavors van madurant, és empès cap amunt per la tija que es va elongado. D'aquesta manera les llavors en desenvolupament queden protegides dels herbívors fins al moment en què es troben llistes per a la seva dispersió. Les llavors en general ja estan madures en el moment en què les fulles s'assequen. El fruit és una càpsula dehiscent per tres valves. Algunes espècies floreixen a la tardor, abans, conjuntament o després que emergeixen les fulles, altres floreixen a l'hivern i, finalment, altres ho fan a la primavera.

Per ser tan variables en la seva època de floració i de colors tan brillants són molt apreciades en jardineria. Es coneixen més de cent espècies i subespècies de crocos, de les quals es conreen unes 30.

El safrà, utilitzat en la cuina de molts països, són els estigmes secs de Crocus sativus, una espècie que floreix a la tardor.

La taxonomia del gènere està basada en la presència o absència d'una espata basal, en les característiques de les túniques del corm i de les branques de l'estil.

Nombre común en catalán : Safrà bord.

Distribución por provincias : Islas Baleares.

Distribución por islas : Mallorca. Menorca.

Distribución general : Mediterránea (Balear)

Endemismos : Islas Baleares

Época de floración : Setiempre. Octubre. Noviembre. Diciembre.

Formas vitales : Geófito.

Hábitat : Costas rocosas. Zonas pedregosas y fisuras de rocas a altitudes superiores.

Categoria IUCN : Poco preocupante

Características : Esta especie se identifica fácilmente solo por sus hojas porque son muy largas y delgadas, de color verde muy oscuro y con una línea blanquecina de arriba abajo. Las flores salen a finales del otoño al mismo tiempo que crecen las hojas del año; estas flores, únicas para cada planta, son blancas pero surcadas por unas líneas violáceas en el lado exterior de los tépalos. Se trata de un endemismo de Mallorca y Menorca que vive preferentemente en las fisuras de las rocas de zonas litorales y de montaña.

Estatus : Endémica.

MERENDERA FILIFOLIA "SAFRÁ BORD"

2011-10-09T18:06:00.003+02:00

Nom comú català : Safrà bord.

Nom comú castellà : Cástamo.

Distribució per províncies : Illes Balears.

Distribució per illes : Eivissa. Formentera. Mallorca. Menorca.

Distribució general (Fitogeografia) : Mediterrània-occidental

Època de floració : Octubre. Novembre. Desembre.

Formes vitals : Geòfit.

Hàbitat : Terrenys secs a garrigues i muntanyes. Comunitats terofítiques.

Categoria IUCN : Poc preocupant

Característiques : Quan està en flor (al principi de la tardor) no hi ha cap possibilitat de confondre aquesta planta amb una altra, perquè fa una gran flor rosada que surt directament del terra, a més normalment hi ha molt individus junts, de tal manera que es poden trobar autèntiques catifes de flors rosades. Pel contrari passada la floració és complicat diferenciar la roseta de fulles, molt primes, i pròpies d'aquesta espècie, d'altres plantes semblants que viuen als mateixos hàbitats (Scilla autumnalis, Narcisus serotinus, Romulea columnae, Allium spp. etc.). La fulla de Merendera filifoliaté una secció en forma de V a diferencia de totes les altres.

PAPALLONA MACAON

2011-09-18T15:10:00.002+02:00

Papallona Macaón. Porta com a nom científic Papilio Machain i pertany a la família de les Papilionidae. El seu variat colorit la converteix en una espècie policromada, amb admirable simetria entre les seves ales dreta i esquerra.

És considerada una de les papallones més vistoses que existeixen. És una espècie bastant gran, ja que arriba a assolir 80 mm d'envergadura, per això, pot desplaçar-se en vol llarg i constant. Es posa en flors, de les que extreu el nèctar.

Entre la seva variat colorit que la converteix en una espècie policromada, podem citar els siquientes: verd olivera, negre, blau, vermell, gris clar i predomina el groc en perfecta harmonia. Posse una admirable simetria entre les seves ales dreta i esquerra, que en fan molt interessant.

L'eruga és negrosa al principi i després verd clara amb ratlles transversals negres i taques vermell clar, viuen generalment en l'anet. Habitualment la crisàlide es fixa amb fils a la tija amb el cap cap amunt.

Es troba bastant estesa pel sud i centre d'Europa, en aquest últim territori es donen en general dues generacions, la primera a l'abril-maig, i la segona al juliol i agost, al sud perdura fins a l'octubre.

La femella posa els ous de forma aïllada en les plantes Umbel · líferes.

Les larves es nodreixen de fulles a les quals mitjançant la masticació li treuen les seves sabes, al transformar les mandíbules en una trompa xucladora quan arriben a la adultesa, canvien la seva dieta per a substàncies líquides.

Les antenes de les papallones en particular i la dels insectes en general, són òrgans molt importnates dels sentits del tacte i l'olfacte.